Crítica

CCLIJ 

Tinta Fresca

En la escuela poco me enseñaron sobre la vida. Y mucho sobre la erudición. Allí sólo entrenaban el cerebro. El resto: un poco de gimnasia y natación. De todo aquel adiestramiento del cerebro solamente saqué una cosa: el gusto por las palabras. Pero, más adelante, me di cuenta que para la mayoría de cosas importantes las palabras siempre se quedan cortas.

Nunca en la escuela me enseñaron nada sobre mi cuerpo. Cómo desarrollar la voz para cantar, cómo bailar, cómo moverme con soltura y, mucho menos, cómo aprender a acariciar, a abrazar. Fui un desconocido de mí mismo hasta que comprendí que las cosas más que pensarlas hay que sentirlas. Y a pesar de no saber bailar, ni cantar, ni moverme con soltura, empezó a despertar mi sensibilidad.

En eso me ayudaron las palabras. Porque combinando palabras, jugando con palabras, podía acercarme a la sensibilidad que tienen todas las cosas. Pero también me di cuenta de que si utilizaba las palabras era porque no sabía expresarme de otras maneras más espontáneas: con las miradas, con los gestos, con los silencios o comprendiendo el significado oculto, profundo, que esconden pocas palabras bien pronunciadas.

No sólo las palabras me ayudaron a desvelar mi sensibilidad. También me ayudó el ser juguetón y tener sentido del humor. Jugar es la única manera de aprender cosas interesantes en la vida. Hay que ser juguetón, y escribir es jugar con palabras. Respecto al sentido del humor, me sirvió para poder ver las cosas con otra mirada. Ver las cosas desde un punto de vista insólito, imprevisto, original. La consecuencia de esto suele ser chocante y hace reír. Pero la finalidad del sentido del humor es ver las cosas desde una óptica nueva, diferente. Y esto, en definitiva, también es jugar.

 Jugando, jugando he llegado a escribir unos treinta libros para niños y una novela de humor. Me gusta mucho escribir. Pero os diré una cosa: me gusta todavía más bailar, cantar, reír y ver las cosas con una mirada clara. Sobre esto último, sobre miradas claras, va el cuento que he escrito para esta ocasión. Espero que no sólo a los gatos les guste...

Un gat i un cabdell

El gat s' estava sobre el mur de maó rogenc que envoltava la casa. Es llepava les potes del davant i, de tant en tant, badallava. Aleshores, de cop i volta, va parar les orelles i afuà la mirada. Alguna cosa es movia pel jardí. Imperceptiblement, el gat tiba els músculs i, sense fer el més mínim soroll, comença a avançar pel mur molt a poc a poc. Tan a poc a poc que semblava que es mogués a camera lenta. De sobte, el gat va veure l'intrús del jardí. Era un colom que distretament pinçava els brots d'un gerani.

El gat, de fet, no tenia gens ni mica de gana. Feia no res que s 'havia endrapat el pinso que la mestressa li havia posat en el platet situat en una cantonada de la casa, prop d'un desguas de la teulada.

Tanmateix, malgrat tenir la panxa plena, el gat seguí el seu instint de caçador. Es repassa amb la llengua el musell i va fer un salt agilíssim fins topar de quatre potes amb la gespa fresca del jardí. Cap soroll no es va sentir, i, un instant després, el gat ja es trobava amagat rera unes mates tot observant atentament el colom que continuava cruspint-se els brots del gerani.

El que succeí tot seguit va passar tant rapidament que seria molt dificil descriure-ho amb exactitud. Hi va haver un gran salt, un marrameu esgarrifós i un aleteig frenetic d'ales.

El gat aixeca el cap vers el cel amb resignació i contempla com el colom furtiu fugia del jardí espantadíssim, mentre una ploma surava suaument en l'aire fins que va quedar estesa al terra.

El gat, pero, s'oblida de seguida d'aquell intent i es fica lleuger pel forat rodó de la porta de la cuina. Quan el va veure la mestressa, el gat es va deixar estarrufar una mica per aquelles mans femenines, pero no triga gaire en desentendre's de la dona i d'un bot es va asseure al sofa, al costat d'una senyora gran, l'avia de la casa.

A la velleta li agradaven forcça els gats. I especialment aquell que tenien des de feia uns anys, de bigotis llargs, mirada cristal·lina i un pel on es dibuixaven unes esplendides ratlles tigrades.

-Com van les caceres? -li pregunta l'avia tot passant-li una ma pel caparró.

I veient que el gat se la mirava atentament, agafa de la cistella que tenia al costat un cabdell de llana i el llança perque la bestiola l'atrapés.

Dit i fet. El gat sortí disparat rera el cabdell i abans no toqués el terra ja l'havia caçat. Aleshores començà a jugar amb ell. El feia rodar pel pis tot empentant-lo amb les potes del davant i, de sobte, li saltava al damunt o l'immobilitzava amb les urpes desplegades.

Malgrat que estava ben distret jugant amb el cabdell, el gat, tot d'un plegat, torna a parar les orelles quan va sentir un soroll que provenia de l'habitació de la nena de la casa. Com un llampec, entra en aquella estança i s' abraona sobre una baldufa que girava ben de pressa sobre el terra.

La nena es va fer un tip de riure. -Mama, el gat ha caçat la baldufa! -crida tota divertida.

I durant força estona, la menuda va jugar amb el gat fent girar la baldufa i trencant-se de riure cada vegada que el gat, ben atent, li'n saltava al damunt.

Aquella era la vida d'aquell gat de grans bigotis, ulls cristal·lins i esplendides ratlles tigrades. Menjava del platet que li servia la mestressa, badallava sobre el mur de maons rogencs i caçava cabdells i baldufes.

Com tots els gats, el seu destí era caçar i sempre tenia l' orella parada, la vista afuada i els músculs apunt per saltar sobre tot allò que es movia.

Un dia, però, va succeir un fet extraordinari. El gat jeia al terra, mig endormiscat, davant el sofà on s'asseia l'avia a fer mitja. La dona gran, cansada d'estar-se tota la tarda fent punt d'arròs, s'aixecà lentament del sofà, es queixà del mal que li feien les articulacions i, per distreure's una estona, li va llançar un cabdell al gat. Aquest, immediatament, es va treure la son de les orelles i el caçà gairebé abans que el manyoc de llana toqués el terra.

-Quina agilitat tenen aquests animalons! -es meravellava l'avia.

El gat, realment, semblava excitat. Tot d'una tornava a estar perfectament preparat, amb els músculs ben tibats, per iniciar la cacera. Va ser, tanmateix, en aquell moment, quan l'avia, després de fer un esforç per doblegat l'esquena i agafar el cabdell per llançar-li de nou al gat, que es produí el fet insolit.

El cabdell de llana va passar rodolant pel terra com una bola de petanca davant deIs bigotis del gat i, aquest, sense explicar-se com, va desobeir els instints de cacçador i va deixar-lo passar sense saltar-li al damunt. Només el va seguir amb la mirada. Va ser en aquell moment que el gat va sentir com si s'hagués despertat d'un llarg son...

L'avia s'ajupí altre cop feixugament i tornà a llançar el cabdell. El gat el va mirar passar pero no l' atrapà. Per contra, va caminar lentament cap a la cuina, va sortir pel forat rodó de la porta i d 'un bot destre s'enfilà al mur de maons.

Se sentia diferent. Com si alguna cosa bella i extraordinaria li hagués sacsejat les entranyes. 1 de cop i volta es va adonar, tot mirant per sobre del vell mur, que hi havia un munt de coses que desconeixia, i que la felera de cac;ar només era un reduit món dins un enorme univers que ell, ara, comenc;ava a veure amb ulls nous.

I va descobrir que el mur de maons rogencs no sois era una talaia des d' on podia aguaitar ratolins i coloms. Sinó un indret elevat des d'on es veia una magnífica posta de sol, o les siluetes dels núvols lliscant cel enllà, i des d'on podia veure un bast horitzó.

Va descobrir també que les plantes del jardí no sols eren magnífics amagatalls on podia vigilar els intrusos, sinó obres d'art de la natura, algunes plenes de flors, i de contorns i colors bellíssimes.

I va ser conscient que el món rodava per alguna causa més profunda que només caçar ratolins, coloms i baldufes. I que gracies a haver deixat passar el cabdell que rodolava com una bola de petanca, havia descobert un món molt més gran, molt més immens. Un món que el rebia amb les mans obertes per ser explorat.

D'aquesta manera, el gat va endevinar que la vida, en realitat, no guarda secrets, pero cal tenir una mirada cristal·lina per sorprendre les meravelles que a tots ens passen per davant el nas sense que ens adonem.