Article: Bellver, un dels pocs castells rodons d’Europa
Media: El Temps de les Arts
Data: 26 de abril 2021
Escriu: Joan de Déu Prats
Tot gira. La Terra, sobre ella mateixa i al voltant del sol. El sistema solar, en una espiral de la Via Làctia. I la nostra galàxia, amb milions de galàxies més sobre el punt central on es va originar el cosmos. Tot gira. Com l’aigua quan s’escorre pel desguàs de la banyera. I al girar, les coses tendeixen a arrodonir-se. Els neutrons, les cèl·lules, els planetes. Déu remena la cullereta dins la tassa de cafè de l’Univers.
Situada dins de la Mediterrània occidental, no al bell mig, però sí prou centrada, Mallorca també girava a l’entorn de territoris de cultura o possessió catalana. A septentrió hi havia les terres germanes provençals i del Llenguadoc. A ponent, Catalunya i València. A migdia, el consolats catalans de la costa africana. I encarades a llevant, les possessions de Còrcega i Sicília. Mallorca era una dels pilars de l’anomenat poèticament Pont de la Mar Blava. No es fa estrany, doncs, que disposés d’un castell rodó, el de Bellver, amatent a la seva situació geogràfica, amb quatre torrasses enlairades estratègicament en cada un dels quatre punts cardinals.
Mallorca era un centre clau mercader i d’intercanvi en la ruta mediterrània. A Mallorca hi arribaven tants navegants que el cartògraf i bruixoler Cresques Abraham va poder confegir el seu famós atles català, un planisferi que abastava tot el món conegut aleshores.
Des de Mallorca sortien expedicions, com les que anaven a la fi del món conegut a l’època, el Finisterre de les Illes Afortunades, les Canàries, situades al Mar Tenebrae, per buscar la sang del dragó, la tintura vermella que segregava l’insòlit drago, un arbre endèmic d’aquelles terres.
El castell de Bellver es troba a tres quilòmetres de Palma, i a un centenar de metres sobre el nivell del mar. Domina la badia i bona part de l’illa. Una fortalesa defensiva rodona, com és rodona la membrana d’una cèl·lula o la barrera de corall que protegeix els atols. Perquè el Mediterrani era ruta però també estava solcat de perills i calia protegir-se.
Vista aèria del castell de Bellver, on es pot apreciar perfectament la seva rodonesa, encerclada pel fossat
La construcció del castell s’inicià al 1300 per ordre de Jaume II, rei de Mallorca, comte de Rosselló i Cerdanya i senyor de Montpeller. Concebut com a palau fortalesa per poder arrecerar-se si les coses anaven a mal dades amb el rei d’Aragó. Però també podien sotjar-lo les galeres genoveses, i alguna galiota de la Sereníssima república veneciana. Un altre perill gens menyspreable eren els pirates barbarescos i andalusins. No s’ha d’oblidar que, segles més tard, al 1558, corsaris turcs destruïren Ciutadella, a Menorca, i s’emportaren a Constantinoble tres mil persones que foren venudes com esclaus. A l’illa encara es recorda aquells fets com l’any de Sa Desgràcia.
D’altres factors feien del Mediterrani un mar perillós i inestable. Les monumentals llevantades de primavera i de tardor, i la gota freda. Per aquesta raó els antics romans tancaven la navegació de novembre a març, l’anomenat mare clausum. I obrien singladura la resta de l’any decretant el mare apertum.
Però existien més contingències. L’esguerro de la Tarasca, mig queloni mig drac, que assetjava les boques del Roine fins que va ser foragitava per santa Marta de Betània. En record, una població adoptà des d’aleshores el nom de Tarascó. Amb tot, la tarasca continuava aguaitant en les profunditats marines i amenaçava la navegació. D’una altra banda, a l’estret de Messina, que separa Sicília de la bota itàlica, habitaven dos monstres marins, Escil·la i Caribdis, el primer, una criatura marina de sis caps; la segona, un remolí monstruós. I encara restava Tifó, un saure còsmic, que dormia soterrat a les entranyes de l’Etna. També solcaven les ones el catxalot, que segons la tradició era un vell pirata, i les làmies, el temible tauró blanc, a la recerca de les moles de tonyina. Per totes aquestes raons no era estrany fer testament abans d’emprendre la navegació.
Fet i fet, el castell de Bellver pivotava sobre totes aquestes circumstàncies mítiques i humanes de la Mediterrània. Per aquest motiu, es va bastir una fortificació ferrenya que va ser ben moderna a l’època. La fesomia rodona permetia una defensa millor si el castell era assetjat, ja que n’eliminava els angles morts. La curvatura també feia que els projectils de pedra de les bombardes s’esquitllessin.
Bellver és un dels pocs castells rodons que romanen dempeus a Europa i el més antic de tots ells. D’estil gòtic de planta perfectament circular, organitzat al voltant d’un pati també circular. La planta noble disposa d’arcs estrets de mig punt separats per una columna. Té una bellesa corpulenta i esvelta a l’hora.
El pati rodó del castell, amb la galeria noble amb els arcs de mig punt separats per columnes
El mestre constructor va ser Pere Salvat, que sembla ser que s’inspirà en el Llibre de nova geometria i el Llibre de quadratura i triangulatura de Ramon Llull, obres en les quals el filòsof volia provar la quadratura del cercle.
El cercle! La forma geomètrica símbol de l’Absolut; que ha servit de model per confegir corones reials, nimbes de sants o anells de poder. De la mateixa manera, simbolitza la Roda de la Vida, que fa girar la natura a través dels seus cicles i ritmes. Una figura inspirada en el disc solar, crucial per a l’existència de la vida a la Terra.
El castell rodó de Bellver va passar per moltes vicissituds. Algun assetjament, i va ser presó d’austriacistes, oficials francesos presoners de la batalla de Bailèn i republicans de la guerra civil espanyola. També en va ser presoner Gaspar Melchor de Jovellos, polític, escriptor i il·lustrat, per manifestar el seu pensament, que era massa avançat per l’època.
Finalment, el castell se’n sortí de la roda de les velles disputes humanes. I va passar a mans municipals i s’hi va instal·lar el museu d’Història de la Ciutat de Mallorca. Bellver vol dir bell esguard. Una vista panoràmica que s’estén en tres-cents seixanta graus si es ressegueix el perímetre de la seva muralla. Un recorregut impecable.
La quadratura del cercle es va demostrar matemàticament impossible. És evident que no és pot fer quadrar la forma geomètrica més perfecte. El cercle, la circumferència, i amb tres dimensions, l’esfera. Allà on tot gira, però res acaba ni comença.