Article: Dia de difunts

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

A la setena centúria de la cristiandat, el Papa Bonifaci IV consagrà a la Verge Maria i a Tots els Màrtirs el panteó -el pan theon-, el temple de Roma dedicat a tots els déus. Posteriorment, panteó es convertí en sinònim de sepultura.

Les sepultures senzilles de l’actualitat són els nínxols, arxivadors de cadàvers, de manera que els morts ja no tornen a la terra. Cadàver és una paraula que procedeix de les primeres síl·labes de CARO DATA VERMIS, que en llatí vol dir ‘carn donada als cucs’. Tècnicament, un cadàver és un difunt durant els cinc anys posteriors a la seva mort.

Els romans celebraven al maig la Lemúria, festivitat en la qual es donaven ofrenes als avantpassats per assegurar-se que no perseguissin els vius. Els lèmurs -larves, en llatí-, eren els fantasmes dels antics.

Tot amb tot, els lèmurs no eren esperits malignes, sinó ànimes que no podien trobar descans per haver tingut una mort violenta o prematura. Deambulaven entre els vius, perseguint la gent i conduint-los a la bogeria. A banda dels lèmurs, els romans reconeixien els lares, esperits benèvols que ens han deixat la nostra paraula llar; i els manes, esperits ambigus.

Al capdavall, la celebració de Tots Sants i el dia dels Difunts va ser un intent de cristianització del vell i arrelat culte pagà a les ànimes. Plató creia que l’ànima era l’essència autèntica de l’ésser humà, el seu principi vital. I la pregunta que pertoca formular és on van a parar quan es descarnen i perden el camí cap a les regions celestials.

A l’antiga Grècia, entomaven el riu Aqueront, que encara flueix a la regió de l’Epir. Per aquell curs fluvial arribaven al Tàrtar, regió subterrània poblada d’ombres. Els poetes llatins, al seu torn, identificaven l’entrada de l’inframon a l’Avern, un llac d’origen volcànic que encara es pot contemplar a la Campània, aigües que prenen el nom d’un profund abisme del qual emanaven vapors sulfurosos.

En èpoques ben pretèrites, a l’edat del ferro, els celtes dividien l’any en dos cicles: el temps clar i el temps fosc. El segon període portava la fredor i la letargia de la terra. Era quan la nit senyorejava el dia. Tanmateix, hi havia un interval, un lapse, entre les dues porcions de l’any. Un moment excepcional en què els territoris del més enllà i els seus hostes d’ultratomba podien enllaçar amb els vius. El cristianisme, coneixedor dels cultes populars als avantpassats, instauraren en aquell impàs màgic la celebració del dia de difunts. La gent deia que l’u de novembre els vius visitaven els morts, i l’endemà, els morts visitaven els vius. Ningú no ho posava en dubte. Com tampoc es dubtava que les castanyeres, vestides antigament amb faldilles de sargil i davantal de cànem i llana, eren heralds dels traspassats, i els vetllaven mentre venien menges per als àpats funeraris. Castanyes calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?

La inicial de la mort, la lletra M, apareix dibuixada a les línies dels palmells de les mans com un estigma que ens la recorda. I la seva personificació, Tànatos, geni alat fill de la Nit i el Son, mai no deixa de sobrevolar el destí de les persones. Tànatos prengué la fesomia d’un esquelet a l’edat mitjana. Encara el podem veure dansar sinistrament en els carrerons penombrosos de la població de Verges durant el temps de les processons, custodiat per milers de petites flames que cremen l’oli embotit dins closques de cargols enganxades a les parets, símbol de les animetes.

A casa nostra, les ànimes perdudes en el trànsit de la mort vagaven fent tentines per la vall de Lord, a la capçalera del riu Cardener, al Solsonès. No endebades, encara és una vall prou allunyada, on torna a fer-se el llop i habita el gat fer, el nom de la qual fa referència a les fondalades escabroses i feréstegues. Tot el Solsonès continua sent una comarca de població disseminada en masos aïllats; era, per tant, un paratge propici perquè les ànimes en pena vagaregessin sense descans quan eren incapaces de trobar el camí del més enllà. En aquelles latituds, els penats eren coneguts com els pertenidors, la singularitat més punyent dels quals era que repetien planyívolament tot allò que sentien, lamentant la seva dissort, com si fossin l’esperit de l’eco, la personificació del ressò. I la gent d’aquelles contrades advertia que era de mala persona cridar i parlar fort en els paratges on la veu reverberava, perquè això els feia patir o qui sap si els despertava. Eren els causants de l’eco de les muntanyes, laments que proferien mentre cercaven l’entrada al món subterrani per les dolines i avencs del port del Comte, les simes més profundes del país.

Un pintor tenebrista, Francesc Ribalta, nascut precisament a Solsona, en deixà un retrat, per bé que adaptat als models escaients per al cristianisme. El quadre, titulat Ànima en pena, es conserva al majúscul Museu del Prado. Es tracta d’una al·legoria dels esperits que van tenir vides esgarriades.

A hores d’ara, la mort és incòmoda. És de mal gust parlar-ne. Quina diferència abans! Fins a la segona meitat del segle XIX, com que la majoria de gent no tenia imatges dels seus familiars perquè era car pintar-los, quan es moria algú, sovint es feia un retrat post mortem. Era l’única imatge que la família conservaria del difunt. Era un record que feia consol i ajudava a passar el dol. Ara, en canvi, Tànatos plora de solitud en la decrepitud dels cementiris, només visitats amb desgana pels vols de novembre. No és estrany, doncs, que s’hagi transfigurat en una bubota de Halloween.