Article: El Foc de l’Alguer
Media: El Temps de les Arts
Data: 20 de març 2021
Escriu: Joan de Déu Prats
El museu d’Arqueologia de Barcelona guarda diferents meravelles, com el mosaic d’un centaure marí, divinitat aquàtica filla de Posidó. O una gran escultura de Príap, déu de la fecunditat de la natura, amb un fal·lus enorme i rampant. El museu també disposa d’una exposició de la cultura argàrica. Mentre a la Catalunya d’aleshores es continuava jugant amb megàlits, al sud-est de la península, l’actual Almeria, hi floria la primera edat de bronze, amb influències de la mediterrània oriental. Parlem de fa 4000 anys.
Els descobridors de la cultura argàrica van ser els germans Siret, arqueòlegs belgues. L’any 1888, van guanyar el premi Martorell, i van donar al museu una important col·lecció argàrica. El premi portava el nom de Francesc Martorell, naturalista i estudiós de vestigis antics de renom i prestigi. De fet, el primer museu públic de Barcelona portava el seu nom i es bastí gràcies a les seves donacions. Es tractava de l’antic museu de d’Arqueologia i Història Natural, que després va ser el de Geologia. Actualment, roman tancat. Es troba al parc de la Ciutadella, i es tracta d’un edifici de fesomia neoclàssica que ha custodiat meteorits, ossades de mamuts que pasturaven pel pla de Barcelona i fòssils de balena.
Interior del Museu Martorell. Tancat de fa anys, però, amb previsió que torni a obrir aviat.
Un dels interessos d’estudi de Francesc Martorell van ser les monumentals taules menorquines. Monuments prehistòrics que la tradició atribuïa a una raça de gegants que hauria habitat l’illa en temps remots. Joan Binimelis, en la seva Història General del Regne de Mallorca, escrita al 1593, ja apuntava que els constructors dels monuments forçosament havien de ser gegants o dimonis. Teories contemporànies apunten que les taules podrien ser betils, pedres erectes que representen la casa dels déus. Vestigis sagrats vigents encara, com la pedra Negra de la Kaaba, a la Meca, o el Pilar de Saragossa, que sosté una verge. Possibles punts de connexió entre el món dels vius, el món dels morts i el món dels déus…
Poblat talaiòtic de Torralba d’en Salort, a Menorca, amb la taula al mig del recinte.
També es consideren betils les pedres dretes de Sardenya, disposades al voltant dels monuments funeraris anomenats, seguint la tradició, tombes de gegants. Aquests betils són menhirs amb fal·lus, mamelles o ulls estilitzats.
Francesc Martorell en tenia referències. A més de les taules, havia estudiat els talaiots baleàrics. Torres còniques que també podrien tenien funcions religioses. I aquestes construccions estaven emparentades amb els nurags sards, torres paregudes. L’arqueòleg va viatjar fins a Sardenya al 1868 per investigar-ho.
Els nurags són estructures funcionals i simbòliques de l’edat del bronze que servirien de llar, magatzem i culte. Torres fetes, com els talaiots, amb grans blocs de pedra sense cap mena de ciment. Els grecs i els romans les admiraven. Els primers pensaven que eren obra d’herois. Els romans els hi tenien un cert temor, ja que consideraven que eren fruit del treball d’un poble misteriós. Contemporàniament, s’ha opinat que els nurags, a més del culte solar, podrien fer-se servir en rituals funeraris, en culte a herois i fer d’oracle. A la penombra del seu interior, es podien iniciar components de la tribu per adquirir estats superiors de consciència, com feien els indis de les prades a l’interior dels tipis. Espais sagrats, obertures cap al món diví, un punt cardinal de trobada del món visible i l’invisible.
Nurag de Santu Antine. Es troba al cor del pla de Cabu Abbas, al nord-est de l’illa, no pas lluny de l’Alger.
Estudiant els nurags, Martorell topà amb una altra arqueologia, vivent. La pervivència de la llengua catalana a l’Alguer. L’illa, a l’edat mitjana, havia esdevingut un regne més de la confederació catalano-aragonesa, prenent com a model institucional Catalunya. Càller, la capital, i l’Alguer, havien estat repoblades amb catalans, que tindrien una gran importància en el triangle d’intercanvis entre l’illa, Barcelona i València. D’aquella etapa n’ha quedat un important llegat cultural, del qual destaca l’arquitectura gòtica. Les notícies d’aquella troballa feta per Martorell engegaren el retrobament entre algueresos i catalans de ‘ponent’, els quals havien perdut el record de la seva presència al bell mig de la mediterrània. La visita, amb tot, havia tingut un precedent. L’arxiver callerès Ignazio Pillito, havia fet un escrit en català als Jocs Florals de 1864, i havia revelat la presència del català a l’Alguer, després d’un segle i mig d’oblit.
Tot amb tot, aquesta troballa restà en el cercles intel·lectuals sense que transcendís. Qui aconseguí despertar la curiositat a tot el país va ser Eduard Toda. Diplomàtic, estudiós, home de la Renaixença i primer egiptòleg de Catalunya. Toda, el Howard Carter català, obrí el sepulcre segellat de la tomba de Sennedjem després de 3000 anys. Al Museu Egipci del Caire hi ha una galeria d’egiptòlegs il·lustres del segle XIX; anglesos, francesos i alemanys, entre els quals es troba el català Eduard Toda. Mentre va ser cònsol a Càller, va donar a conèixer l’Alguer d’una manera definitiva, era l’any 1887. Posteriorment, s’encarregà de la restauració del monestir de Poblet.
Per concloure, cal dir que les paraules no són pedra. Si es pronuncien, tenen ànima. La cultura pròpia de l’Alguer, perviu. No és pas arqueologia. Un exemple, el mot llumí el va portar Pompeu Fabra de la ciutat sarda. I la va introduir al català continental per substituir misto, que n’era una marca.