Article: El judici final

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

El Mal és una absència. Una carència. Com ho és la foscor respecte a la llum. El Mal és el que resta fora de l’amor. O com diu l’adagi “Nostre Senyor va fer el bes, i el diable, el demés”.

Aquest refrany deu haver estat inspirat per Mani, pare dels grans profetes, i predicador sincrètic, el qual s’empescà la idea que hi havia d’haver un déu dolent, de la mateixa manera que n’hi havia un de bo. Des de Pèrsia, on Mani predicava, es va estendre el maniqueisme. El cristianisme va incorporar la pensada maniquea de la lluita eterna entre dos principis enfrontats, el Bé i el Mal. Hollywood també va comprar la idea.

Sant Agustí havia advertit que les desgràcies només podien provenir de Déu, que castigava els pecats dels homes. Però sant Tomàs d’Aquino, més endavant, va assegurar que era el diable qui actuava damunt la Terra. El Maligne, aquest déu dolent, conspirava contra la cristiandat.

La pregunta es concretà aviat. Si Pare Nostre Senyor s’imaginava com un oantocràtor o un ull dins un triangle, quina fesomia havia de tenir el dimoni? Al capdavall, adoptà l’aspecte que li dictà el mateix cristianisme, abillant-lo de sàtir i faune, criatures mig salvatges de les mitologies clàssiques, amb peülles i banyes.

Cal dir que el diable no actuava sol; disposava d’una secta universal. Les seves acòlites eren antigues fetilleres convertides en bruixes. No podia ser d’una altra manera. Les dones, sovint, havien representat la temptació i la perfídia. I les bruixes es dedicaven a fer malvestats, robar criatures, encomanar el goll, fer tronar i confabular el cel perquè caigués pedra.

A pagès, el diable era conegut com Barsebuc o el Boc de Biterna. Biterna era un indret mai trobat, per bé que temut, on feien aplec i les harpies retien homenatge al dimoni mitjançant l’osculum infame, ‘el bes al paner’. En aquelles reunions, l’àngel caigut apareixia transformat en cabró negre i posseïa les dones pel darrere amb un fal·lus aspre i glaçat mentre els congregats dansaven i tocaven el tamborí i el flabiol.

Cal especificar que la primera vegada que es tipificà la bruixeria com a delicte a Europa va ser al Pirineu, als Pallars, en el Llibre d’ordinacions de la vall d’Àneu, l’any de Nostre Senyor de 1424. En els aquelarres, es renegava de Déu i s’orquestraven maldats. El Mal, finalment, tenia la corporeïtat que li havia anunciat sant Tomàs.

El dimoni, per extensió, era senyor de l’Infern, de la mateixa manera que Déu Pare Omnipotent era senyor del Cel. Una concepció que també emanava de la dualitat maniqueista. Cel i Infern, territoris on s’hi anava després de peregrinar per la vall de llàgrimes. Com es decidia, però, el destí dels mortals? Això ho van dirimir els antics egipcis en el famós judici d’Osiris.

El judici consistia a pesar en una balança el cor del difunt davant un tribunal diví. En el Llibre dels Morts es descriu com el mort era guiat a la sala de les Dues Veritats. Anubis posava en un plateret de la balança el cor del difunt i, a l’altra, la ploma que personificava la deessa Maat, representant de la veritat, la justícia i l’harmonia universal. Si el cor pesava més que la ploma, el difunt es considerava impur i es lliurava a la deessa devoradora de morts. Si els mèrits s’equiparaven a les faltes, el finat anava al món subterrani. I si el cor era pur, i, per tant, més lleuger que la ploma, accedia al regne d’Osiris.

En la tradició cristiana, el judici als morts se situa en un marc apocalíptic al final dels temps, on es resoldrà el destí últim de la humanitat. Però, mentrestant, cada persona s’ha de sotmetre a un judici particular. En el cristianisme, l’encarregat de subjectar la balança és l’arcàngel Miquel.

Al Museu Episcopal de Vic es troba una pintura al tremp sobre fusta, de transició entre l’esquematisme romànic i l’expressionisme gòtic, obra del Mestre de Soriguerola, que representa el judici particular de l’ànima. Parlem del segle XIII. La peça prové d’una església desconeguda de la vall de Ribes, al Ripollès.

El Mestre de Soriguerola és una convenció historiogràfica que fa referència a un taller de l’àmbit de la Cerdanya, el Ripollès i el Conflent, amb seu, probablement, a Puigcerdà. Aquest taller va proporcionar les pintures més originals de l’època. Es caracteritzen per l’ús d’uns fons de colors mot vius, generalment vermells, grocs i verds, damunt dels quals es dibuixen les figures amb unes línies molt perfilades de color negre. Semblen verament còmics medievals.

L’acte de pesar les ànimes s’anomena psicòstasi, que vindria a voler dir en grec ‘alè disputat’. Aquesta escena és una de les més populars de l’art medieval català. L’arcàngel sosté la balança amb la figura nua d’una ànima que es decanta cap al costat de la salvació, mentre que un dimoni amb un ganxo intenta decantar la balança cap al seu costat. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona, es mostra una altra escenificació d’aquest judici transcendental.

Posteriorment, en temps barrocs, el Cel i l’Infern van perdre evocació, i també dignitat, en omplir-se de querubins i Pere Boters; un altre efecte col·lateral i tronat del maniqueisme. No hi ha dubte, tanmateix, que la secta universal del Mal continua vigent, difractada en múltiples manifestacions exposades diàriament als telenotícies. Per combatre el Mal —aquesta absència-, Sant Agustí ja va esbombar un eslògan al final de l’antiguitat que mai no falla: “Estima i fes el que vulguis!” Una garantia d’absolució eterna en el judici final.