Article: Els bàrbars a Barcelona

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

Al rovell de l’ou de l’antic barri Xino, a tocar del Molino, del Bagdad i del malsonant carrer de les Tàpies, bulevard sexual fa uns anys, hi ha una joia del romànic, Sant Pau del Camp, antic convent i l’església més antiga de Barcelona que es conserva dempeus.

A l’interior del temple s’amaga un diminut claustre del qual brolla un silenci medieval enmig del neguit de la metròpoli. La construcció de l’església que ens ha arribat és del segle XII, però conserva també, en el seu pòrtic, un parell de capitells de marbre, amb dues impostes esgrafiades amb mandales —digueu-ne medallons—, provinents dels remots, perduts i nebulosos temps dels bàrbars.

Els bàrbars que s’establiren a casa nostra, no cal dir-ho, van ser els gots. I si se’n vol seguir el rastre, cal saltar a l’altra banda de la Rambla on, precisament, hi ha tot un barri anomenat Gòtic. Evidentment, la barriada no es diu així en honor de la tribu germànica, sinó de l’estil arquitectònic que hi predomina. El terme gòtic es va encunyar el segle XVI per definir un tipus d’art que els homes del Renaixement consideraven bàrbar, perquè no s’ajustava a les normes de l’art clàssic.

La zona del Mont Tàber porta penjat el nom de barri Gòtic només des de 1911. L’indret és un paisatge romàntic, suggeridor, turístic i evocador dissenyat el segle XX després d’haver-ne enderrocat immobles que no entonaven amb la catedral, de maquillar edificacions medievals i d’afegir materials arqueològics rescatats de la piqueta que havia obert la Via Laietana.

Al Barri Gòtic, conegut abans com a barri de la Catedral, hi ha l’església de Sant Just i Pastor, els bastiments de la qual són els més antics de la ciutat. Aquest temple d’antigues arrels paleocristianes guarda els dos únics objectes bàrbars que encara són d’ús quotidià a la ciutat. Es tracta d’un parell de piques d’aigua beneïda per persignar-se dels temps dels gots. Les piques estan fetes amb capitells d’estil bizantí situats a l’entrada, procedents de la desapareguda basílica visigòtica. Un d’ells té inscrit en grec un símbol de Barcelona: BARK, logo precedent directe, mil cinc-cents anys abans, del famosíssim BCN.

Va arribar un moment que els bàrbars gots, de nissaga, es van reconvertir en funcionaris de l’Imperi carolingi. En aquest context apareix Wigfred, àlies ‘Pau Victoriosa’, que això és el que vol dir el seu nom, més conegut per aquests verals com a Guifré el Pilós, comte de Barcelona, que va aconseguir unificar un bon grapat de comtats de frontera, la coneguda Marca Hispànica. Segons els estudiosos, aquest és el tret de sortida de la nació catalana.

En dates reculades del segle IX, la noblesa carolíngia va aconseguir que el timó dels comtats fos hereditari i Guifré el Pilós va deixar en herència les terres del seu patrimoni a son fill gran, Guifré II. Havia nascut la Casa de Barcelona, que governaria terres durant cinc segles.

Més endavant, a l’any de Nostre Senyor del 1569, durant unes obres de clavegueram fetes al Raval de Barcelona, a tocar de l’aleshores monestir de Sant Pau del Camp, els obrers van topar amb una làpida amb inscripcions, voltada d’ossos. Era clar que es tractava d’un vell cementiri. Els cridà l’atenció una arca de fang vidriat de color verd. Els obrers, tafaners o adelerats de cobdícia, van trencar l’arca per tal d’esbrinar què s’hi amagava dins, però, com que només van trobar-hi tíbies i peronés, els van amuntegar amb les altres ossades i van tornar a la feina. La làpida funerària que acompanyava l’arca va quedar mig abandonada al pati del monestir fins que l’abat Pere Sanxo, cinquanta anys més tard, la va col·locar en un lloc prominent, ja que es tractava de la inscripció d’un príncep. Aquell príncep era el segon comte de Barcelona, Guifré II, fill del pare de la pàtria catalana. La làpida en record del noble encara es pot veure dignament exposada a la sala capitular de Sant Pau del Camp, l’espai més important del recinte, per a qui vulgui rememorar temps fundacionals. La làpida diu així:

“Sota aquesta tribuna reposa el cos de Guifré, comte, fill de Guifré, també comte, de feliç memòria. Que el senyor el perdoni, Amén. Morí el dia 6 de les calendes de maig de l’era 952, l’any del Senyor 914… l’any 14 del regnat de Carles, rei després d’Odó.“

La làpida devia formar part d’un monument funerari, probablement un mausoleu, construït sobre el sepulcre.

El monestir de Sant Pau del Camp va ser destruït dècades després, l’any 985, durant una ràtzia, un saqueig de Barcelona que va fer Almansor, cabdill del califat de Còrdova. I no va ser reconstruït fins al segle XII, moment en què es devia perdre la tomba del comte.

A Sant Pau del Camp també va ser enterrat un president de la Generalitat, Josep Sastre i Prats, que va exercir el càrrec entre 1680 i 1683, i que també va ser abat del monestir. En un racó del claustre es pot contemplar la seva làpida.

El claustre disposa d’arcs lobulats, capitells únics a tot Europa, que tenen ornamentació vegetal i d’animals fantàstics, amb clares influències andalusins. Guerrers que lluiten contra lleons i monstres. Sirenes. I una figura femenina mig nua atacada per dos gripaus, càstig contra la luxúria. La gràcia i delicadesa del claustre va fer que, a finals del segle XIX, el visités un jove artista que s’hi va sentir inspirat. Es tractava de Pablo Picasso. La pintura Angle dels claustres de Sant Pau del Camp es pot admirar al museu del pintor a Barcelona.