Article: Gaudí a la catedral de Mallorca

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

Templum era l’espai del cel on els sacerdots romans feien els auspicis i pronòstics tot observant el vol dels ocells. Després, el templum va passar a ser l’indret des del qual els sacerdots observaven el cel. Finalment, en aquell espai s’enlairaren les cases dels déus, els temples. D’aquells temps ens ha quedat la paraula contemplar, que vol dir ‘observar amb atenció’.

Sobre el temple romà de Barcelona es va erigir el temple paleocristià, desprès la catedral romànica i en acabat la gòtica. És un punt neuràlgic de la ciutat. Potser és des d’on es pot contemplar millor el vincle amb el sagrat.

A afectes pràctics, la catedral és la seu episcopal d’una diòcesi. La paraula catedral prové del grec kathédra, que vol dir ‘seient’, i, per extensió simbòlica, la trona en la qual el bisbe fa els oficis litúrgics i exerceix el magisteri.

La catedral de Mallorca també es va construir sobre un temple anterior, l’antiga mesquita major de Madina Maiurqa. La va manar elevar el Conqueridor després de salvar-se d’un naufragi, encara que la construcció pròpiament dita és de finals del segle XIII. Un temple de dimensions gegantines dedicat a Santa Maria, d’estil gòtic català tardà, enllestit definitivament al primer terç del segle XVII.

Segles en acabat, aprofitant que s’havia d’arreglar alguns desperfectes de la façana provocats per un terratrèmol, el bisbe Campins contractà Gaudí per tornar-li el seu antic esplendor i, a la vegada, donar-li un toc de modernitat que, posteriorment, artistes com Barceló han rematat.

Segons Joaquim Torres, col·laborador del mestre, “Gaudí era un autèntic geni creador i un arquitecte; encara que, per comprendre el valor d’aquesta paraula, ens hauríem de remuntar als constructors de catedrals de l’edat mitjana. Home fort, de la raça d’aquells d’altre temps en què, per damunt de la materialitat del viure, hi havia la consciència d’un ordre superior”.

I, efectivament, Gaudí, a Mallorca, assajaria la culminació de l’arquitecte: ser constructor de catedrals.

El mestre encetà obres el 1904. I va tornar a donar-li majestat a la gran nau interior enfarfegada per l’acumulació d’elements decoratius al llarg de la història. Ho reblà amb un baldaquí bellíssim, com a corona de l’altar major, suspès del sostre, amb un gran crucifix i làmpades penjants abarrocades.

Gaudí elaborà també mobiliari litúrgic, com l’espectacular escala plegable que permet l’accés a l’exposició del Santíssim Sagrament. I dissenyà un sistema d’il·luminació elèctrica amb innumerables bombetes i làmpades col·locades a les columnes, pensades per trencar la verticalitat del temple.

Va ser la primera vegada que l’arc voltaic entrava a la catedral. La Seu és coneguda com ‘la catedral de la llum’, però no sols per aquest efecte artificial. Gaudí va fer obrir diferents vitralls que havien estat cegats per acolorir l’interior del temple, la qual cosa havia de crear un clima més elevat per a l’oració. Per aconseguir els efectes extraordinaris que buscava, va idear un nou mètode per donar color al vidre. Consistia en la superposició de tres seccions de cristall amb els colors primaris (groc, blau i vermell), efecte que aplicaria posteriorment a la Sagrada Família.

Al mig de la penombra, uns carrolls de làmpades diminutes davallen del sostre i emeten una claror que, reflectida als daurats i vidriats de la decoració del cor, i augmentada durant el dia per la llum que penetra a través dels vitralls, fa un efecte immaterial.

Les parets del presbiteri, al seu torn, van ser decorades amb peces ceràmiques policromades amb els escuts dels bisbes de Mallorca i representacions de branques d’olivera que composaven figures hexagonals. A l’exterior, es preveia la reforma de les cobertes de la catedral amb la construcció de pinacles i un campanar.

En la decoració, va participar d’una manera decisiva el jove Jujol. Especialment en la decoració de l’àpside i el cadiram del cor, tot creant una policromia desbordant de color ressaltada pel daurat.

La intervenció de tots dos genis va fomentar un cert estat d’alarma entre el capítol catedralici que trobava massa agosarades les propostes artístiques. Al final, després de diferents estira-i-arronses amb el contractista de l’obra, el mestre va abandonar els treballs de la catedral, que restaren inacabats el 1914.

Els canonges no haurien de recordar que les esglésies medievals eren policromades per fora amb colors vivíssims. L’interior, al seu torn, estava abillat amb estendards, banderes, tapissos i quadres, murals, sants virolats i fenòmens de la natura com ossades de balenes.

Tant era, al capdavall. Per a un artista cristià, un temple és una estratigrafia de capes que va sedimentant-se en cada època, de manera que no es deixa la feina inacabada, sinó preparada perquè la continuï un altre creador.

És cert que Miró va ser vetat per fer els vitralls de la capella de la Santíssima Trinitat, un altre cas tipificat d’estretor de mires. En canvi, més tard, se li encarregà a Miquel Barceló un mural a la capella del Santíssim, amb figures amb relleu que fan un efecte tridimensional que realça la majestuositat de la sala. Una execució que també va ser polèmica.

Al cap i a la fi, l’experiència de Gaudí a Mallorca li va servir per al seu projecte més ambiciós: esdevenir constructor de catedrals. Gaudí, Jujol i Miró creien en una Potestat Superior. El mestre ho irradià des de la cripta de la Sagrada Família. Volia relligar el cel amb la Terra. I ho va fer bastint una obra esplendorosa. Una bella drecera material per elevar-se fins al món intangible. No cal dir que aquesta és la intenció de tot gran temple.