Article: La capella bizantina de la Beneficència de València

Media: El Temps de les Arts
Data: 20 de abril 2021
Escriu: Joan de Déu Prats

Els edificis són pensaments petrificats. Plasmen el sentir i el raonar d’una època. Contemplant els edificis contemporanis, es podria dir que la nostra societat és funcional, asèptica i freda. Un gruix de construccions modernes estan despullades d’ornaments, o sigui, de poesia. Dit d’una altra manera, són orfes de calidesa, la seva bellesa és gèlida.

L’ornamentació va desaparèixer dels edificis per raons diferents. Com a reacció pendular a l’embafament monumental; a causa de la ruptura amb els valors històrics anteriors i per la influència de la producció industrial. L’esquelet dels edificis començà a fer-se de ciment armat, cosa que alliberà les façanes de la funció de bastiment, i moltes construccions, des de llavors, exhibeixen pell de cristall. Però va haver una altra consideració més profunda, s’accentuà el procés de desconnexió amb la natura.

Certament, el racionalisme guanyà la partida al romanticisme. La vella dialèctica entre la línia de Déu i la línia de l’home, entre la corba i la recta, es decantà cap a la primera. La concepció nòrdica de la Bauhaus.

Al segle XIX, l’arquitectura buscà referents en l’historicisme i aparegueren edificis eclèctics d’inspiració clàssica, romànica, gòtica o bizantina. En aquest darrer estil es bastiren les catedrals de Marsella i Westmisnter. Ecos de la basílica de Sant Marc de Venècia o l’antiga església ortodoxa de Santa Sofia de Constantinoble vibren en aquests edificis.

A València capital, l’arquitecte Joaquim Belda va projectar una capella neobizantina que és un dels tresors amagats de la ciutat. Potser sadollat de traçar edificis públics, com la presó panòptica, estacions de tren o la reforma de la casa de la Beneficència, un antic convent del segle XVI que posteriorment acolliria orfes i pidolaires i els procuraria una sortida laboral, va concebre, precisament dins d’aquest darrer edifici, una joia esplèndida.

La capella bizantina es troba dins el complex cultural que és a hores d’ara el recinte de la Beneficència, el qual acull el Museu de Prehistòria i el Museu Valencià d’Etnologia. El temple és de planta rectangular, disposa d’un sostre pla sostingut per una armadura metàl·lica i una curiosa volta de ferro amb vidrieres de colors. Les parets i el sostre són decorades amb pintures d’Antoni Cortina, a parer de Sorolla, una de les més sòlides glòries valencianes, tot imitant l’estètica dels mosaics, amb figures d’àngels i sants, que contribueixen a crear una atmosfera de misteri que, amb la il·luminació adequada, recorda l’interior d’un temple bizantí.

L’estil bizantí es forjà a l’altre extrem del Mediterrani, però a aquesta banda del mare Nostrum té consonàncies populars. Els taulells o rajoles vidriades valencianes recorden els mosaics. I les cúpules de les esglésies dels pobles, cobertes de teules blaves, evoquen les esglesioles gregues.

No cal dir que els recintes sagrats propicien la comunió amb Déu. Les llums tamisades pels vitralls, la flama trèmula dels ciris, les veus del cors, l’emanació benaventurada de les relíquies i de les imatges dels sants, hi predisposen. Aquest esperit roman a la capella bizantina de l’antiga casa de la Beneficència. Un espai màgic malgrat haver estat dessacralitzat i reconvertit en sala d’actes.

Però l’interior continua estant protegit pels sants i àngels del pintor Cortina. En el fons, aquestes imatges són una reverberació de politeisme. I és que els àngels els va introduir al cristianisme el místic Dionís Aeropagita, al segle V. Transformà els antics genis de la natura lligats al destí de les persones. Aquesta emanacions eren conegudes a Grècia com a dèmons. I no eren pas bones o dolentes, sinó ambigües. Dionís les convertí en éssers angelicals. I les que s’hi resistiren, l’Església les va demonitzar. Efectivament, la paraula dimoni prové de dèmon. De la mateixa manera, els vells esperits de turons, roques i rius, els genii loci, van ser cristianitzats com a sants. I les advocacions de la verge suplantà moltes nimfes de gorgs i rierols.

Al capdavall, l’arquitectura moderna és de línia freda perquè la societat ha perdut el lligam amb la natura. I, en conseqüència, hem extraviat l’ànima. La capella bizantina de la Beneficència ens recorda que tot té un animus, un alè vital diví. I un atribut de l’ànima és la bellesa.

Els japonesos disposen d’uns arcs de color vermell, de traça delicada, clavats al mig de camps i boscos. Se’ls anomena toriis. Són portes sagrades per accedir a santuaris sintoistes on es veneren els esperits de la natura. València, al seu torn, disposa de la capella de la Beneficència per recordar que tot té un sentit profund i per retrobar l’ànima que habita en totes les coses.

De vegades, els guarniments són afectació. Però la decoració que emana bellesa és predisposició per encetar el Gran Viatge. L’ornament és metàfora. Un pensament petrificat sinuós, ric en meandres. La Realitat és inabastable. S’ha de conèixer de manera indirecta. Però la nostra societat, per dissort, acostuma a pensar en angle recte.