Cerdà també va fer coincidir dues línies imaginàries del planeta, que assenyalen latituds i longituds, amb dues vies, l’avinguda Paral·lel i l’avinguda Meridiana. Una picada d’ullet a la imaginació geogràfica. Una altra fantasia, més pertorbadora, que es produeix a l’Eixample és un fenomen de desorientació. La quadrícula cartesiana fa que de vegades es perdi el sentit d’on és el mar o la muntanya. Potser en aquests lapsus màgics, al girar una cantonada, es quan es pot veure Mirmanda.

Mirmanda no era una utopia de pagès, com Xauxa, Gandòfia o Cucanya, on les llonganisses penjaven dels arbres. La ciutat de Mirmanda es trobava als estreps orientals dels Pirineus, a la plana del Rosselló, a les ribes del riu antigament aurífer del Canta-rana. Allí hi vivien goges i encantades aplegades sota el ceptre d’una reina fada. Mirmanda, va ser una ciutat forjada en temps mítics per gegants sobrevivents del diluvi que van ser emprats com colossos manobres.

La missió de les fades és entrellaçar el futur. Fata, en llatí, vol dir destí. Però qui teixeix la trama de l’esdevenidor s’ha de mantenir a distància dels humans. I la reina de les encantades va acabar permetent la connivència entre goges i pobletans. Una avinguda d’aigua marina enviada per les Altes Potestats negà la ciutat com a càstig per evitar tal familiaritat.

Alguns diuen reconèixer encara l’ossada de la ciutat tot remuntant el riu Tet, en el conegut i fantasiós paratge anomenat les Orgues, formacions geològiques verticals fruit de les erosions. Casualment, arreu on s’hi fan aquests panorames, se’ls coneix com xemeneies de fada. Verdaguer, per la seva banda, comenta com va anar desapareixent Mirmanda:

…de tes muralles dobles

se’n bastiran castells i monestirs,

de taula serviran tes ares nobles,

de fites los menhirs.

Certament, el Rosselló bastí bons castells i monestirs. Qui sap si construïts amb carreus de Mirmanda. Molt d’ells també han desaparegut amb el corró del temps, com la Força de la Geràrdia, el Castell de Cristall, la Torre de Darnac o el Castell de Força Real.

Posteriorment, potser portat per un sentit compensatori, un arquitecte danès establert a Perpinyà dels del 1880, Viggo Dorph Petersen, va construir uns quants castells, de regust d’art nouveau, determinat per l’època. Viggo Petersen va esdevenir arquitecte de referència de la burgesia del Rosselló. Va construir el fantasiós castell d’Aubiry, a Ceret; o el de Parc Ducup, a Perpinyà, de pujat color vermell; o el castell Valmy, a Argelès, d’aspecte de drama atlàntic.

Però, segurament, la seva obra més característica és el castell Bardou, d’elegants baranes, amples finestrals i la vidriera que l’encapçala, ben suggeridora i original, un monument significatiu de fesomia nòrdica. L’edifici, posteriorment, va constituir-se com la coneguda maternitat d’Elna, gràcies a la valerosa infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va impulsar l’assistència a les dones embarassades dels camps de concentració on s’estaven els republicans exiliats en acabada la guerra civil. Elisabeth Eidenbenz també va assistir refugiades jueves embarassades fins que la Gestapo va clausurar la maternitat al 1944. Eidenbenz va rebre La Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la Legió d’Honor francesa per totes les vides salvades.

La historiadora Assumpta Montellà va recuperar aquella vivència heroica en el llibre Història de la maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats. I Sílvia Quer, per la seva banda, retratà aquella experiència de solidaritat i despreniment de la infermera en el telefilm català guardonat La Llum d’Elna.

La Maternitat d’Elna. Antic castell Bardou, obra de l’arquitecte Viggo Dorph Petersen. Obra de 1900

Quan Mirmanda va desaparèixer, la tradició explica que la reina de les fades es traslladà amb la seva cort als contraforts de l’Albera, a no gaire distància d’Elna, penedida de la seva connivència amb els humans. Tot amb tot, qui pot estar-se d’intervenir davant injustícies desmesurades? Qui sap si Elisabeth Eidenbenz no era en realitat una encantada enviada per la reina destronada per ajudar amb una determinació immensa i excepcional les persones necessitades? I per tal de fer recordar a tots els Étienne Cabet i a tots els Ildefons Cerdà que cal mantenir encesa la bella flama de la Utopia humana.