Article: La dama blanca d’Auvinyà

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

En un turó sobre l’Ebre es trobava la corpulenta ciutat de Kum, capital dels ilercavons, senyors del tram final del riu. El 1927 s’hi va fer el descobriment arqueològic més espectacular, l’anomenat Tresor de Tivissa, un conjunt de plàteres, vasos i braçalets d’argent, de bella confecció, que es poden admirar al Museu Arqueològic de Barcelona. En una de les plàteres destaca en relleu el cap d’un animal totèmic dels ibers, el llop.

La plàtera s’emprava per a libacions rituals. El llop era temut i admirat alhora, simbolitzava el poder i la força del caçador i el guerrer. També tenia un aspecte figurat funerari. S’associava a la mort com a animal salvatge que caçava i, en conseqüència, llevava la vida. Tir era el nom iber per denominar el llop, a parer d’estudiosos. I se suposa que existia un déu llop amb aquest nom. Funerari, protector del difunt, senyor d’ultratomba. La mort, en definitiva, només era una transformació de l’individu. I algunes persones tornaven del país dels difunts convertides en cànids salvatges perquè s’havien unit, identificat, amb aquesta divinitat funerària, que els rebia a l’Altre Món. Això era, al capdavall, un dels vessants de la licantropia.

Un pèl més amunt de Tivissa, es troba Móra d’Ebre, a la capital de la Ribera, on quedà impressionada una llegenda, principal en les històries de la població, sobre el Senyor del Castell, el qual, una vegada mort, es va configurar en un llop enorme i terrible, conegut popularment com el Llop de Móra. Es tractava de l’ànima del noble que campava per aquelles terres que havien estat seves, sembrant el terror com havia fet sempre en vida. Tanta força tenia aquella bèstia i tanta agilitat, que era capaç de travessar l’Ebre d’un salt de banda a banda. Tot eren malvestat en el seu comportament. Furgava els horts, cremava cases, raptava xiquets…

Pratdip tampoc es troba lluny d’aquelles contrades, epicentre d’uns espectres esgarrifosos, els dips, mig llops mig vampirs, malvats emissaris del dimoni. Només en les tenebres es deixaven intuir tot fent brillar l’esguard i atemorint vilatans. Mataven molts caps de bestiar o els deixaven exhausts en xuclar-los la sang amb els ullals. A la mateixa població, es pot observar en el retaule del santuari de Santa Marina, obra del 1602, diverses imatges d’aquests esguerros.

Al cap i a la fi, el llop va anar adquirint mala fama. En els seus ulls que guspirejaven en la fosca, la gent hi veia les flames de l’infern. I en els seus udols hi sentien els laments neguitosos i espaordidors de les ànimes del purgatori. Pastors i bovers resaven el pare nostre del llop o recitaven fórmules protectores. “Cans i llops, les dents serrades / Lladres i traïdors, les mans lligades / Déu nos en guard de cuca i fam i de tota cosa que fa mal/Déu nos guard de cuca i serpent i de tota mala gent”.

Un altre llop rondava les terres andorranes i la seva presència va constituir fonament de les llibertats d’aquelles valls. La història s’explica en la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà. En temps reculats, el pas de frontera amb l’Alt Urgell estava controlat per una família que es va anar exhaurint. A la fi, només va quedar una dona que vigilava des d’una talaia. Quan morí, es convertí en una enigmàtica Dama Blanca que guaitava a les boscúries.

En aquelles èpoques, les llibertats andorranes es veien amenaçades per la tirania del bisbe d’Urgell. Una nit de lluna vella, quan el bisbe anava cap al Principat, li comparegué irresistiblement seductora, prop d’Auvinyà, la Dama Blanca. Persuadí el bisbe d’endinsar-se als boscos i l’endemà l’home tornà aterrit i trasbalsat i va jurar que mai més no passaria per allà. Transcorreguts anys, tanmateix, el bisbe s’envalentí i va voler tornar a collar els súbdits andorrans. Va fer un nou viatge fins que li tornà a barrar el pas la Dama Blanca. Des d’aleshores, mai més no se’l va veure. Tot amb tot, des d’aquell moment, un gran llop negre de mirada terrorífica atacava cases i ramats, sembrant la ruïna i la mort. Els prohoms de les valls van organitzar cacera i va ser un síndic qui posà fi a la vida de la fera d’una escopetada.

La pau tornà a les valls, però el síndic començà a patir malsons. Cada nit se li apareixia el llop, fet que el va portar a perdre la salut i el senderi. Els andorrans van acudir a la Dama Blanca per demanar-li que el curés amb les seves arts. La dona no va poder guarir-lo, així i tot li comunicà que dins del llop s’hi allotjava l’ànima fosca del prelat. El síndic va morir, però mai més aparegué el tirà. A la Dama Blanca, se la veu de vegades pels boscos d’Auvinyà, amatent a barrar el pas a qui vulgui sotmetre els andorrans.

La Dama i el bisbe licantrop han estat immortalitzats posteriorment pel reconegut escultor andorrà Toni Cruz en els encontorns de l’Auvinyà moderna. Una estàtua que recorda les ànimes de dones convertides en esperits de la natura.

Toni Cruz amb la seva obra de buidats metàl·lics connecta amb l’ànima d’aquelles valls. L’autor havia començat, de menut, fent figures amb els filferros dels taps de cava, un element ennoblit en mans de Pablo Gargallo, Juli González o Chillida. El metall té màgia. La pell de ferro que aconsegueix l’escultor és el que resta d’un llarg procés d’elaboració que comença amb una base de porexpan, d’on surt un primer motlle de resina i fibra de vidre al qual dona forma i que es recobreix en l’etapa final de flocs, barnilles o lletres. Per a l’escultor, el metall és un material magnètic per la ductilitat gràcies a tècniques de buidatge de repussat i soldadures elèctriques.

Abans de la Mare de Déu de Meritxell, la protectora dels andorrans i els seus avantpassats, els ibers andosins, era un genius loci que en les llegendes esdevingué la Dama Blanca d’Auvinyà. L’empremta dels cadells del Déu Tir, al seu torn, van estar presents a tot el nostre país fins que l’estricnina va silenciar els seus udols.