Article: La perla de la mar Negra

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

L’any 1927, Nicolai Woevodski, excoronel de l’exèrcit imperial del tsar i aficionat a l’arquitectura, i la seva esposa, Dorothy Webster, aristòcrata anglesa, fervent jardinera i excel·lent decoradora, van navegar buscant l’indret més bonic del món per instal·lar-s’hi. El van trobar a Cap Roig, a la Costa Brava, on van edificar un castell. Actualment, Cap Roig és considerat un dels jardins botànics més rellevants del Mediterrani, amb un prestigiós festival de música inclòs. Cal Rus era conegut a l’època.

A la mateixa Costa Brava, Tossa es convertí en una república artística en la qual el seu membre més destacat va ser el pintor Mark Zakhàrovitx Xagàlov, més conegut com Marc Chagall, qui va definir la població com el paradís blau. Allí pintà la cèlebre obra que es pot admirar a la vila, El violinista celest, on evoca la llunyana Bielorússia. Aquell museu va ser el primer d’art contemporani obert a tot l’estat. A la Costa Brava també es troba Port Lligat, pàtria del surrealisme. Allí va viure Dalí amb la seva dona, Ielena Ivanovna Diàkonova, més coneguda com a Gala, nata a Kazan, a la Rússia tsarista, musa suprema del pintor universal. I per tancar aquest anecdotari que mira cap a l’est, recordem que al Cap de Creus, paisatge abrupte batut pels vents, s’hi filmà El far de la fi del món, basada en una història de Jules Verne sobre pirates, que transcorre a l’estret de Magallanes, protagonitzada per Issur Daníelovitx Demsky, un jueu de pares bielorussos emigrats a Nova York, més conegut com Kirk Douglas.

Memòries de les costes catalanes, costes d’Ibèria. En temps dels antics grecs, la fi del món es trobava en aquesta península que tanca Europa per l’oest; i per les ribes de la mar Negra, per l’altra banda, a l’est. Quan els argonautes anaren a buscar el velló d’or, la llana daurada dels xais que pasturaven als confins del Caucas, conegueren el regne d’Ibèria, habitat pels georgians. Comenta Estrabó que les dues ribes dels extrems oposats del món fulgien d’or. Qui sap si els grecs, recordant l’opulència aurífera del Caucas, batejaren amb el mateix nom l’altra punta de la Terra. Els castellans anomenaren Índia, el que era Amèrica. Aquesta, possiblement, seria l’origen del nom de la península ibèrica. Un nom provinent de l’est.

D’aquelles ribes, a les costes superiors de la Mar Negra s’inventà la guerra biològica. Un enclavament comercial genovès a Crimea va ser assetjat per tribus mongoles. Com que alguns d’aquests tàrtars morien a causa de la pesta, se’ls va acudir catapultar cadàvers infectats a l’interior del recinte assetjat. Un vaixell genovès va aconseguir trencar el bloqueig i va navegar fins a Messina… però dins ja portava la malura. La pesta negra exterminà un de cada quatre europeus a l’edat mitjana.

Al marge superior de la Mar Negra, a l’oest de Crimea, es troba Odessa; ciutat en la qual es pot admirar les famoses escalinates de cent noranta-dos graons que baixen al port, icona fílmica des que Serguei Eisenstein hi recreà l’aixecament obrer i el motí del cuirassat Potemkin. A pocs metres de l’escalinata, a la plaça de Caterina II, s’enlaira l’estàtua del seu fundador, Josep de Ribas i Boyons, que subjecta una pala y un plànol a les mans. Josep de Ribas provenia d’una família noble catalana. Nascut a Nàpols, el seu pare fou el barceloní Miquel de Ribas, oficial de la Secretaria de Guerra del Regne de Nàpols. Josep de Ribas entrà al servei del príncep Potemkin, i combaté els turcs pel control de la mar Negra. Va tenir una participació destacada en diferents batalles. Lord Byron se sentí profundament atret per la seva figura, que surt al Don Joan. Es distingí en la presa del fort turc d’Hadzhibej, punt en el qual, posteriorment, aixecà Odessa. Potemkin desitjava que la nova fundació es convertís en la Sant Petersburg del sud de l’imperi i que albergués el major port d’aquelles latituds. Es van construir edificis solemnes fets per arquitectes italians, francesos i eslaus i es suggerí com a nom el d’una antiga factoria grega, Odessos. Al capdavall, Odessa ha esdevingut una ciutat preciosa que va ser dissenyada com un gran balneari, oberta al mar per gaudir de la vida. Una ciutat d’òpera, de cultura, dissenyada amb un traçat regular, amb carrers amples. L’oriünd català que la fundà es russificà el nom com a Ossip Mikhailovič Deribas. El carrer principal de la ciutat l’honora.

A la segona meitat del segle XIX, Odessa es convertí en el primer centre exportador de grans i en la quarta ciutat de l’imperi rus. El blat ucraïnès esdevingué aleshores un pilar fonamental de l’alimentació catalana. Resultava més barat importar blat de l’est a bord de vaixells que fer-lo arribar amb carretes des de Castella. Tanmateix, amb la Guerra de Crimea -Prim va anar-hi d’observador-, els pagesos catalans van poder vendre el seu cereal a Barcelona sense competència i s’encunyà la frase aigua, sol i guerra a Sebastòpol. L’encariment del preu, però, suposà un maldecap per a les classes populars. La dependència no ha canviat. A hores d’ara, gairebé el trenta per cent del blat que importa Catalunya prové del graner ucraïnès.

A meitat del segle XX, Stalin, Roosevelt i Churchill es reuniren a la localitat balneària de Ialta, a la península de Crimea, a la Mar Negra, i van decidir la nova partició del món. Al segle XXI, Ucraïna torna a ser frontissa de moltes circumstàncies. L’est i l’oest no són només punts cardinals, ni concepcions. Són costats d’un tot. Oblidar-ho pot portar llevantades.
AddThis Sharing Buttons
Share to Twitter