Article: La Venus de Gavà

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

Els druides denominaven senders del drac a les misterioses línies tel·lúriques que solquen la Terra, talment com els meridians del cos humà segons l’acupuntura xinesa. La majoria de llocs sagrats del planeta coincideixen amb punts magnètics localitzats en aquests viaranys ocults en els quals s’erigien cercles de pedra, monuments megalítics, temples o catedrals. Dins aquestes disquisicions, un punt de nervi potent, emmarcat en una escenografia incommensurable, és el massís de Montserrat.

En aquella construcció estrambòtica de la natura, uns pastors trobaren una verge negra. Van veure de nit una llum misteriosa, la van seguir i arribaren a la cova on aparegué la imatge que encara es venera.

Cal dir que les lluminàries sobtades no són estranyes a Montserrat. El 1345, unes insòlites boles de foc procedents del massís van il·luminar Manresa. El fenomen va ser testificat per milers de persones. Des d’aleshores, la ciutat celebra aquell esdeveniment extraordinari amb les tradicionals Festes de la Llum, que tenen lloc al febrer.

Les pedres incandescents que cauen del cel eren propiciatòries de bons auguris. Moltes representaven símbols primigenis dels fonaments de la vida. Els romans les requisaven on eren venerades, als països que conquerien, i les honraven juntes en un temple dedicat a la Magna Mater, la Gran Mare, o la Mare Terra. Aquella devoció va arribar fins a l’edat mitjana. L’exemplar més famós de meteorit venerat és la roca negra que els musulmans adoren dins la Kaaba, a la Meca, i que és un reclam de gran peregrinació. En canvi, a les contrades d’òrbita cristiana, algunes d’aquestes roques esdevenien verges negres.

Tot amb tot, els entesos asseguren que la Mare de Déu de Montserrat no representa una deïtat pagana. La talla original pintada amb blanc de plom en comptes de sulfat de plata sembla que es va anar enfosquint amb el temps, a causa de la calor i el fum dels ciris.

Tanmateix, no gaire lluny de Montserrat, davallat el curs del Llobregat fins ben a prop de la seva desembocadura, se situa la població de Gavà. Allí es va trobar una Venus negra.

En aquella ciutat metropolitana s’hi van fer les mines prehistòriques en galeria més importants d’Europa. Unes mines amb una antiguitat de sis mil anys. D’aquella prospecció s’extreia la variscita, una pedra de color verd poma semidura i lleugera, emprada per fer joies. La complexa xarxa minera feta per aquells habitants neolítics implicava uns coneixements avançats de geologia i enginyeria de mines, la qual cosa demostra que es tractava de societats amb tecnologia punta per a l’època. La variscita és un mineral ornamental —per exemple se’n feien collarets— que, en tot el continent europeu, només es troba en aquestes mines. I tanmateix s’han localitzat joies confeccionades amb aquesta pedra fina en diferents jaciments neolítics de l’Europa occidental. Això constata que existia un intercanvi de béns i coneixements amb altres pobles.

S’estima que la dimensió del jaciment era d’uns dos-cents vuitanta camps de futbol. Aquells avantpassats no sols es dedicaven a la indústria lítica, també tenien unes fortes creences espirituals. Al Parc Arqueològic Mines de Gavà, les mines neolítiques de can Tintorer, molt recomanables de visitar, hi ha una petita meravella amagada. Una Deessa de la Fertilitat. L’estatueta de ceràmica té les mans recolzades sobre el ventre prominent, que probablement representa un embaràs. Descoberta l’any 1994, és la més antiga de Catalunya i la més pretèrita amb forma humana de tota la península Ibèrica d’aquest període. La Venus de Gavà està modelada amb ceràmica negra.

La deessa es va trobar trencada i incompleta. S’hi poden reconèixer els ulls en forma de sol, el nas, un penjoll en forma de pinta o espiga, els braços creuats i decorats sobre el ventre inflat. La seva mida és de setze centímetres.

Segons els experts, les representacions femenines neolítiques estan relacionades amb la creació de la vida i la mort, fases del cicle vital i el culte a la fertilitat.

Des dels paleolític hi havia hagut un culte a la fecunditat, però la devoció per la fertilitat arribà amb la sedenterització causada per l’invent de l’agricultura. A partir d’aleshores, es troben representacions femenines, generalment assegudes i en moltes ocasions embarassades. Fertilitat, collita i fruit. Amb tot, aquestes imatges no necessàriament havien de referir-se només a la fertilitat agrícola, també podien estar relacionades amb els minerals de la terra, cosa probable amb la Venus de Gavà.

Evidentment, tota terra fecunda necessita una llavor per fructificar. Les llavors, en temps romans, sovint se simbolitzaven amb fal·lus erectes, prou vegades esculpits a les muralles; representacions genèriques de protecció, fertilitat i prosperitat. Si la Venus de Gavà està embarassada, potser el responsable és el fal·lus de pedra trempat que es troba a les ruïnes de la muralla romana d’Empúries. Temps pretèrits. Cultures antigues. L’edat de pedra de Gavà, l’era romana de l’Empordà. Moments pretèrits on la natura es valorava d’una altra manera.

La Mare Terra no deixa de ser una matriu, concebuda poèticament pels neolítics com una deessa embarassada. Respecte absolut per allò sagrat que genera vida. Que lluny queda aquella interpretació, del concepte neutre, asèptic, esterilitzat, d’hores d’ara. El medi ambient. La naturalesa ha perdut l’ànima.