Article: L’esperit de Nadal

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

Quan començava l’any nou a l’antiga Roma, es feien ofrenes a Strenia, una divinitat que propiciava bons auguris. Strenia, amb el temps, va regalar-nos un verb, ‘estrenar’, que té ecos de deessa. Un verb que serveix per fer una cosa per primera vegada. I les primeres vegades necessiten un pessic de fortuna. Participar en rifes, obsequiar cistelles de menjar i enviar felicitacions nadalenques són vestigis d’antigues ofrenes a Strenia. Com ho és també regalar vesc, una planta que cria bona astrugància. El vesc és un hoste de les branques del roure. Els celtes el consideraven sagrat perquè es manté verd tot l’any. El vesc disposava de poders diferents, prevenia tempestes i escombrava llamps.

Però més personatges màgics guarda Nadal. Durant les festes apareix un geni vaporós amb ulls a la cara i al clatell que espia els vailets per veure si fan entremaliadures. L’anomenen en Fumera. Als masos de Girona, l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló pengen un ninot de drap a la llar de foc o al sostre de la cuina per recordar als menuts que han de fer bondat o vindrà aquesta criatura.

A l’antiguitat romana, el primer déu de les llars i, més tard, guardià de les entrades de les cases, era Janus. Divinitat que esbatanava les portes del cel cada matí perquè hi entrés la llum diàfana. I disposava de dues cares, amb les quals podia veure alhora el temps pretèrit i l’esdevenidor. Se’l representava amb una clau a la mà, perquè, com que percebia l’ahir i el demà, discernia el present… que desclou el significat de les coses. El més que obre l’any és el gener, en honor de Janus. Divinitat eclipsada i degrada a espantall fumós: en Fumera.

Un escenari nadalenc entranyable és el pessebre, una representació per ensenyar als nens, antigament, el passatge tan meravellós i transcendent del naixement d’un déu. Es diu que el primer el va confeccionar sant Francesc d’Assís. Havia demanat permís al Papa per representar el naixement en una cova de Greccio. Els franciscans van anar estenent aquell costum. I a Nàpols, al segle XV, van començar a fabricar-se figuretes de fang. Maria Amàlia de Saxònia, dona de Carles III, popularitzà el pessebre a Espanya al segle XVIII tot fent una representació al palau del Buen Retiro. Amb el transcurs del temps, els pessebres es popularitzaren. El 1920 es va posar de moda a Catalunya fer-ne ambientats a Terra Santa amb paisatges amb sorra, formes orientals i reis damunt de camells.

Un altre atribut nadalenc és l’arbre de Nadal. Es tractava originàriament d’una tradició pagana del món germànic. El naixement de Freyr, déu del Sol, era proper a les dates nadalenques. Els germànics adornaven un arbre que simbolitzava l’Univers, estatge dels déus, seu del Valhalla i residència d’Odín. Amb l’evangelització d’aquests pobles, els cristians van transformar el significat del costum. Segons la llegenda, al segle VII, sant Bonifaci de Fulda va fer tallar el roure sagrat de Tor i plantà al seu lloc un avet que, amb el temps, adquirí connotacions nadalenques.

Comptat i debatut, però, el personatge més simpàtic i bonàs de Nadal és el Pare Noel. Santa Claus o Sant Nicolau són altres noms d’aquest esperit nadalenc que formava part d’un antic ritus solar del solstici d’hivern. El cristianisme el sincretitzà amb la figura del bisbe cristià d’origen grec anomenat Nicolau, oriünd d’Anatòlia, a l’actual Turquia. Un dels sants més venerats de l’edat mitjana, del qual encara es conserven les relíquies a la basílica de Sant Nicolau de Bari, a Itàlia.

Transformat en Pare Noel (Pare Nadal) mitificat, havia aparegut en il·lustracions des de mitjans del segle XIX. Tanmateix, la seva imatge variava segons l’artista o l’ocasió. Podia ser un petit elf o un home alt i prim vestit amb túnica. La seva imatge actual va néixer el 1931 per encàrrec de l’agència publicitària de la Coca-Cola al dibuixant Haddon Sundblom. L’artista s’inspirà en el poema nadalenc A Visit From St. Nicholas, de Clement Clark Moore, autor del segle XIX.

Ben allunyat del Pare Noel es troben els Reis d’Orient, que en realitat eren mags. Així s’anomenaven els religiosos perses, savis que també dominaven l’astrologia. Tenien la creença que el temps es renovava cíclicament (decadència-regeneració) i que el cosmos era capaç de captar aquest moviment i enviar senyals. Una observació atenta dels astres, per tant, podia avançar esdeveniments. A més, tenien el convenciment que cada nova regeneració seria guiada per un salvador d’origen diví que es presentaria com a home. El darrer d’aquests messies naixeria d’una verge i portaria la bona nova del perdó i l’amor. Els mags perses van seguir una estrella i van trobar el redemptor.

Tot amb tot, va anar circulant el temps, els segles i les èpoques, i la profecia que els mags d’orient van descobrir escrutant el firmament, la qual els guià fins al fill de Déu, va quedar eclipsada pel fulgor d’una altra divinitat, la publicitat, herald del consum, un portentós déu contemporani que, de moment, ni sant Bonifaci ni cap altre heroi santificat ha pogut exorcitzar.