Article: Menorca, una odissea ciclòpia insular

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

Jaume Balmes esmentava que la veritat és la realitat de les coses. Però quina és aquesta realitat? El món que ens mostren els sentits? A l’aeroport d’Alacant hi ha un mural de Josep Maria Subirachs amb una inscripció cisellada que diu: El que es veu és una visió de l’invisible. La frase vol indicar que l’invisible crea el visible. Com la llavor amagada dins la terra fa l’arbre. El món real es trobaria mes enllà del món de les aparences.

La ciència ha intentat explicar aquest concepte, atribuït a diferents filosofies i a les cultures ancestrals, a través de la psicologia, la sociologia o l’antropologia. Mircea Eliade, en canvi, comenta que aquesta visió transcendent és un fet intrínsec i originari de l’espècie humana.

El cosmos dessacralitzat es un descobriment recent de l’esperit humà. La concepció moderna atorgà una primacia absoluta a les lleis de la matèria morta, i aquesta idea ha suposat una barrera que ha fet poc accessibles nombroses experiències. I tot un sistema de símbols s’ha fet opac per a l’home modern.

Com la Menorca Talaiòtica. Una cultura prehistòrica insular excepcional, caracteritzada per una arquitectura ciclòpia única que perviu integrada en plena harmonia amb el paisatge menorquí. Menorca és un dels paisatges arqueològics més rics i singulars del planeta. L’illa alberga exemples de navetes funeràries, cases circulars, els santuaris de taula i les torres o talaiots, que poden observar-se en tota la seva esplendor. Una cultura que va anar evolucionant durant mil cinc-cents anys, des del 1600 aC fins a irrupció romana.

Precisament per aquesta rellevància, la candidatura de la Menorca Talaiòtica representarà l’estat espanyol a la UNESCO per aconseguir la distinció de Patrimoni Mundial per al 2022. Candidatura centrada en la interacció dels monuments prehistòrics amb l’entorn i la societat. ‘Una Odissea Ciclòpia Insular’ és el lema de la candidatura de la Menorca Talaiòtica al patrimoni mundial.

Cal esmentar que Menorca és l’illa amb la major densitat per superfície de jaciments prehistòrics registrats a escala mundial -1.568 inventariats fins avui-, i és, alhora, una finestra oberta al coneixement de les antigues cultures de la Mediterrània.

Menorca Talaiòtica es divideix en nou àrees territorials que alberguen les millors representacions de l’arquitectura ciclòpia i de la cultura talaiòtica de l’illa. I inclouen els paisatges associats més ben conservats que fan costat als monuments tot mantenint l’esperit de cada lloc des de la prehistòria.

A l’illa s’han documentat fins a 393 talaiots, construccions que a partir del 1200 aC irrompen en el paisatge menorquí i el transformen per sempre. Eren símbols de poder d’una elit? Estaven relacionats amb l’escruti del firmament? Eren elements de defensa en conjunts urbans desapareguts? Indrets d’assemblea? O potser d’iniciació de coneixements perduts…?

Respecte a les misterioses taules, en forma de T gegants, els arqueòlegs Antoni Ferrer, Irene Riudavets, Gerard Remolins i Cristina Bravo han elaborat una nova proposta interpretativa segons la qual serien portes de pas cap al món simbòlic, o sigui mític i metafòric. Una entrada a l’espai sagrat, al món invisible. Les taules haurien estat erigides a la segona edat del ferro, a partir del segle VI aC.

Segons expliquen els arqueòlegs, a través del periodista Carles Marqués en l’article del Temps de les Arts Les portes dels Déus, l’espai més important de les cases era l’àmbit nord; l’habitació més gran, un espai de reunió i d’emmagatzematge d’aliments. La porta que donava accés a l’àmbit nord seria representada per una porta que les persones no podien traspassar físicament. Ningú de la comunitat no ho podia fer, però sí les divinitats, les entitats no corpòries. Una porta que conduiria al més enllà, al món de les creences. En el pla cosmològic, el traspàs de la porta s’identificaria amb la transposició entre dos plans de la realitat. El natural i el sobrenatural. Una porta d’entrada a l’àmbit sacre.

Comptat i debatut, tot sembla indicar que el simbolisme d’aquestes portes constitueix un lloc comú en els esquemes mentals de l’ésser humà. Molts llindars dels habitatges se’ls hi atribueix una funció ritual de traspàs. El llindar és alhora el límit, la frontera que distingeix i oposa dos mons.

Menorca, en definitiva, és una ossada arqueològica de primera magnitud. Acompanyada d’un paisatge que ha anat evolucionant amb harmonia amb construccions posteriors, com els murs de pedra seca que, posades en fila, arribarien des de la plaça del Born de Ciutadella fins a Santiago de Xile.

Les taules, com tots els altres elements constructius, són fòssils arquitectònics d’un passat que finalment podrà tenir una projecció i un reconeixement internacional de primera magnitud. Només podem veure allò que ens han ensenyat a veure. I, al capdavall, hem acabat construint una realitat possiblement més petita. Una nova oportunitat per recuperar els misteris del passat és la candidatura de la Menorca Talaiòtica.

Amb tot, per redescobrir el nostre patrimoni remot cal disposar d’una visió renovada, única manera d’assolir la veritat de la qual parlava Jaume Balmes, l’autèntica realitat de les coses. Un món situat més enllà d’allò visible.