Capgirar la realitat o l’art del somni contat

Mitjà: Avui
Escriu: Andreu Sotorra
Data: 21 juliol 2005
Ref.- ‘Setze contes divertits i un parell de seriosos‘

Hi ha autors, com Joan de Déu Prats, que mantenen una línia que sembla moure’s al marge del que es porta. Acostumen a ser autors gairebé desconeguts, malgrat que la seva bibliografia superi la cinquantena de títols, i que treballen des de la discreció, cosa que, automàticament, fa que no formin part de cap grup i que, en conseqüència, tampoc no siguin esmentats en articles de comentaristes llepacrestes, ni formin part de campanyes estel·lars de lectura, a pesar que els seus contes són dels més llegits.

Són autors que tenen com a objectiu prioritari escriure i fer-ho amb honestedat. Són autors, a més, que no sembla que esperin tampoc cap resposta de la cúria literària sinó que actuen amb una fidelitat extrema a l’àmbit lector a què s’adrecen.

Fa uns anys, posem uns quinze, aquests escriptors els podies comptar amb els dits d’una mà. Mentre molts d’altres que han estat esborrats del mapa eren aleshores els més esmentats pels llepacrestes de l’època, ells mantenien una línia sense esses.

No s’emborratxaven amb una falsa imatge de la cultura que els havia tocat en sort i, per tant, no anaven de tort.

Ara vivim una situació similar, però en un augment descontrolat. Mentre una gran majoria viu la borratxera col·lectiva d’una falsa realitat, d’altres continuen no anant de tort. Saben que d’aquí a cinc, deu, quinze anys, alguns dels seus llibres encara es continuaran llegint. I és de suposar que aquesta responsabilitat els manté serens. Joan de Déu Prats es manté serè. S’ha deixat veure en alguns premis recents (el de l’Hospital Sant Joan de Déu, el Barcanova, el Cavall Fort…) però sembla que hi passi de puntetes, mentre en prepara una altra que sempre acostuma a ser un relat molt breu, amb algun personatge singular, estrafolari, caldersià, al qual fa viure una situació que, sense caure en el surrealisme, sí que capgira la realitat.

Un d’aquests últims reculls de contes és Setze contes divertits i un parell de seriosos. Són divuit peces breus que no surten de mare en cap moment i que tampoc no deceben el lector que espera en cada conte una espurna de sorpresa que li doni el sentit d’haver estat escrit.

Amb uns ulls forans

Joan de Déu Prats sembla que, en aquest recull, es miri la realitat des d’uns ulls forans: uns extraterrestres que confonen figures del pessebre amb terrícoles estranys; un parell o tres de situacions de to ecològic que tenen l’óssa Giva de protagonista o els ocells d’un bosc; una visita terrorífica al Museu de Zoologia; una història màgica amb sirena inclosa; un de vampirs; un parell amb gossos de dons especials; una d’un explorador dins de casa; i dos amb fonda i pensió com a espais ambientals.

Prats compleix, en cadascun d’aquests contes, les lleis estrictes que regulen el gènere. Per tant, el seu estil literari és dels que no té pressa, però tampoc no s’entreté a diversificar els interessos. En aquest cas, l’autor se centra en l’argument triat, l’acció prevista, el conflicte, i el desenllaç més o menys sorprenent.

Les il·lustracions del recull són desiguals, que no vol dir inadequades. Però sí que reflecteixen que la il·lustradora ha detectat que l’autor no li proposa un recull pensat estrictament per a una tipologia de lector ni d’edat determinats, sinó per a una varietat de nivells de lectura. Per això, la mitja dotzena de làmines s’adapten a aquesta varietat. Hi destaquen les dels contes Pànic al museu de zoologia, La sirena presumida i Pensió L’Arbre. Malgrat ser en blanc i negre, les tres són més denses que la de la coberta, que sembla que inciti el lector a endevinar, després de la lectura, quins, dels divuit contes, són els dos que es poden qualificar de seriosos.