Article: El GPS de l’antiguitat

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

Marcel Proust afirmava que el veritable viatge de descoberta no consisteix a cercar nous paisatges, sinó a tenir nous ulls. De vegades, els nous ulls també serveixen per imaginar coses que no existeixen. Com és el cas de les línies de longitud i latitud, que quadriculen el planeta, però que no es poden veure enlloc, fora dels mapes i de la fantasia dels cartògrafs.

Antigament, els navegants ho passaven una mica magra per poder seguir un rumb determinat. Havien d’orientar-se segons els records de les rutes, si feien cabotatge, o observant els astres a ull nu. La posició de les estrelles al cel era un mapa valuós. Però els estels no estan quiets i els vaixells tampoc.

Els instruments de navegació en temps reculats eren la corredera i l’ampolleta, per conèixer la velocitat del vaixell. L’escandall, per saber la profunditat i naturalesa del fons. La brúixola, molt rústica, per determinar el nord magnètic. I el bastó de Jacob i l’astrolabi, per calcular les altures dels astres sobre l’horitzó.

L’astrolabi era un estri valuós. A la Grècia antiga, Ptolemeu va descriure l’astrolabi com un gran avenç per a l’astronomia, i el considerà molt útil per calcular altures, mesurar angles i distàncies inaccessibles com l’alçada d’un astre. Els àrabs el van introduir a la península Ibèrica. I els catalans el transformaren en un instrument de navegació revolucionari que permetia mesurar l’altura del Sol durant el dia i l’altura de l’estrella polar a la nit; d’aquesta manera els mariners podien calcular la latitud on es trobaven. Tot un GPS medieval!

L’astrolabi més antic d’Europa conservat es va construir a Barcelona l’any 980. Totes les investigacions apunten que l’autor va ser Sunifred Llobet, religiós, astrònom i home de confiança del comte de Barcelona Borrell II. Llobet va ser un científic de renom europeu gràcies als seus estudis i adaptacions de tractats sobre astronomia. El savi era qui més coneixia aquell aparell d’orientació. Ell va ser l’autor del manuscrit 225 de l’Scriptorium del monestir de Ripoll sobre la construcció i l’ús de l’astrolabi, i els seus fonaments científics, conservat avui a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Sinifred Llobet va ser també mestre del monjo Gerbert d’Orlhac, gran divulgador a tota l’Europa occidental de coneixements que arribaven a Catalunya a través d’al-Àndalus, com ara la concepció del nombre 0, desconeguda fins aleshores. Gerbert d’Orlhac arribà a ser el papa Silvestre II.

L’astrolabi català revolucionà la navegació, perquè era el primer adaptat a la numeració llatina, el qual va prendre com a referent astronòmic el meridià de Barcelona per a tot el món occidental conegut. Les xifres expressades en graus i minuts d’aquest meridià són 41° 30′. Gràcies a Ildefons Cerdà, que va dissenyar l’Eixample de Barcelona, podem caminar per aquesta línia imaginària que condueix al pol Nord, si recorrem l’avinguda de la Meridiana, la qual coincideix un tram amb el seu itinerari.

A la Catalunya medieval es perfeccionaren els instruments de càlcul i navegació que li permeteren esdevenir una gran potència comercial i focus de civilització. Al segle XIII, Ramon Llull deixà constància escrita a l’Ars navigandi i a l’Ars Magna, dels progressos nàutics dels catalans.

L’astrolabi tradicional és un instrument circular de metall sostingut amb una anella a la part superior. S’ha de mantenir en el pla de la vertical de l’astre observat amb una escala graduada situada al cantell del cercle per calcular el valor de l’altura del cos celeste.

L’astrolabi reprodueix sobre un disc el moviment aparent de l’esfera del cel entorn de la Terra. La seva funció principal és el càlcul de l’hora a partir de la mesura de l’altura d’un estel o del Sol sobre l’horitzó, però té moltes més aplicacions, entre d’altres, permet calcular les hores de la sortida i la posta del Sol, la latitud i la longitud, la data o la direcció d’un lloc conegut.

Una part essencial de l’astrolabi és l’anomenada aranya, una làmina perforada que representa la projecció simplificada del cel. En ella hi ha situats els principals estels i el cercle de l’eclíptica, el camí que recorre el Sol al llarg de l’any. L’aranya pot girar entorn del seu eix tal com aparentment ho fa l’esfera celeste cada vint-i-quatre hores.

L’astrolabi de Llobet fa quinze centímetres de diàmetre, està fet de llautó i és considerat l’astrolabi més antic amb caràcters carolingis que hagi sobreviscut a l’Occident cristià. Una joia de quan els estris científics conjugaven la funcionalitat amb la bellesa. Va ser comprat l’any 1961 per l’investigador francès Marcel Destombes a un comerciant de Tolosa. A la seva mort, el 1983, el llegà, juntament amb tota la seva col·lecció d’objectes científics, a l’Institut del Món Àrab de París. A Catalunya es conserven dues de les cinc úniques còpies numerades que existeixen: una a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i l’altra al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya de Terrassa.