Els catalans exploren el món

Media: Diari de Girona
Escriu: Toni Mata i Riu

Noms com els d’Alí Bei, Gaspar de Portolà, Antoni de Montserrat, Joan Orpí i Fèlix Cardona formen part d’una llista que l’escriptor Joan de Déu Prats reivindica a «El gran llibre dels exploradors catalans», un volum que divulga la trajectòria de diplomàtics, missioners, científics i ànimes inquietes diverses que van trepitjar territoris llunyans i poc coneguts pels occidentals i ho van explicar als seus contemporanis

Antoni de Montserrat no procedia de Montserrat sinó de Vic, i va abraçar una forma d’entendre la fe catòlica inspirada a Manresa abans de ser un missioner jesuïta en les llunyanes terres de l’Índia. Però és probablement el primer mapa de l’Himàlaia el gran llegat d’un sacerdot que, com tants altres aventurers i viatgers nascuts al país al llarg de la història, és encara poc conegut per la ciutadania. «En altres llocs hi hauria estàtues representant-los», afirma Joan de Déu Prats, que signa El gran llibre dels exploradors catalans juntament amb la il·lustradora Maria Padilla. Plegats ja van ser els responsables de dos altres títols de Comanegra, dedicats al patrimoni immaterial: El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya i El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya.

Els catalans exploren el món

«No és el primer cop que algú parla de tota aquesta gent, però un llibre divulgatiu que els reunís, encara no s’havia fet», explica l’autor, convençut que l’obra «és una peça del puzle cultural català que faltava». No en va, el llibre recorre gairebé mil anys d’història a través de les biografies de figures tan singulars com el barceloní Domènec Badia, conegut com a Alí Bei, un dels primers europeus a visitar la Meca; el reusenc Eduard Toda, reconegut com un dels grans egiptòlegs de les primeres dècades del segle XX; el balaguerí Gaspar de Portolà, que va descobrir al món la regió de Califòrnia i la va incorporar a la corona espanyola; el figuerenc Narcís Monturiol, explorador cabdal de les profunditats marines; i, si anem enrere, un missioner conegut com a Jordà de Catalunya que va esdevenir el primer bisbe catòlic de l’Índia i va donar testimoni d’allò que va veure en aquells verals desconeguts pels occidentals a les Mirabilia descripta.

«Les grans exploracions s’inicien a l’edat mitjana quan Europa va tenir la necessitat d’una nova ruta de les espècies», apunta Joan de Déu Prats. Marco Polo és probablement un dels exploradors més mediàtics de la història, però hi ha un grapat de catalans que no li perden la petja. En temps de Jaume I, al segle XIII, el mercader nat a Perpinyà Jaume Alaric va marxar com a ambaixador del rei cap a Tartària per pactar amb el Gran Kan una aliança per fer una nova croada a Terra Santa i derrotar els musulmans. La missió diplomàtica va ser un èxit i, tot i que la posterior conquesta va fracassar, va causar un gran impacte i interès: no en va, en un capitell del monestir de Ripoll hi podem «contemplar dos xinesos ben abillats, un amb grans bigotis que li cauen comissura dels llavis avall, i un altre que subjecta un present», en representació dels ambaixadors de Tartària que van acompanyar Alaric a terres catalanes.

moltes motivacions i anhels

La cartografia ens ha ajudat a comprendre el món i al llarg dels segles XIX i XX pràcticament no va quedar un pam del planeta on els humans no hi posessin els peus. Però sempre hi ha barreres per superar, i per això el llibre es fa ressò de noms com el de Josefina Camprubí, la primera dona a dirigir una base científica a l’Antàrtida; l’escaladora Araceli Segarra, la primera dona d’arreu de l’Estat espanyol en conquerir l’Everest; i el monjo montserratí Bonaventura Ubach, que va recórrer els territoris bíblics buscant peces arqueològiques.

«L’humanisme va implicar un avenç tecnològic que va afavorir les grans exploracions», indica Prats. Abans i després d’aquest moment de la història, hi va haver catalans que van sortir de casa per ficar el nas arreu del planeta. Cadascun amb els seus motius i els seus anhels, per convicció, per provar fortuna, per veure món. Uns personatges que, «amb les seves coses bones i dolentes, volem reivindicar», afegeix l’autor d’un llibre que sorprèn per la quantitat de noms que biografia i per la rellevància de les fites assolides.

Joan Orpí n’és un, estudiant de lleis, soldat al Nou Món i fundador de la Nova Barcelona. El dia de la patrona de la capital catalana, 12 de febrer, de l’any 1638, a milers de quilòmetres de distància de l’original, a l’altra banda de l’Atlàntic, Orpí inaugurava un poble que avui en dia és una de les principals ciutats de Veneçuela i la segona Barcelona més gran del món. I aquell Orpí que havia acabat convertit en governador i capità general de la província dels cumanagots, els indígenes als quals va combatre, té una placa que recorda els seus orígens a la Catalunya Central. Concretament a la localitat anoienca de Piera: «Joan Orpí. 1593-1645. Pacificador d’indis, colonitzador de llurs terres. Fundador de la Barcelona veneçolana. Nat en aquesta casa. Piera et proclama fill benemèrit. Setembre de 1968».

L’impuls de l’explorador és la descoberta. I és evident que alguns dels personatges que retrata Joan de Déu Prats no van sortir de casa amb la necessitat o la missió de descobrir res, ni són aventurers d’armilla i salacot, sinó que van ser la pàtria o Déu, per exemple, els qui van convertir-los en emissaris cap a terres ignotes. Però, tant en el trajecte com un cop allí, hi van descobrir paratges poc vistos i visitats pels occidentals i van transmetre allò que els seus ulls van contemplar.

Queda res per explorar, encara? La curiositat humana no té límits. «Ara que sembla que ja coneixem tot el planeta, hem d’explorar en altres àmbits», apunta Prats. «Freud va ser un gran explorador de l’inconscient», afegeix, referint-se a un territori no geogràfic però igualment fascinant. «Estem tot just a les beceroles, encara no hem sortit de la terra!», exclama, indicant camins extraplanetaris que tot just estem començant a sondejar: «La propera frontera és l’espai».

Mentrestant, és interessant bussejar en el passat i conèixer vides com les de Fèlix Cardona, un malgratenc que va néixer el 1903, «va realitzar diversos mapes de Veneçuela i va ajudar a definir els límits d’un país aleshores en construcció». El català, però, probablement, ha passat a la història perquè va ser el primer a fotografiar i mesurar el Salto Angel, la cascada més alta del món.