Article: El rei Carnestoltes

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

La identitat personal és una pàtria agredolça. Sovint insuportable, encara que només hi renuncien els suïcides. Una identitat rebutjada i estimada alhora, defensada amb dents i ungles quan se sent amenaçada. La suma de les identitats personals formen la societat. El tarannà dels pobles. Cada un amb les seves dèries, costums, tradicions; procediments, prejudicis, injustícies i constriccions. Certament, la millor manera de circular, de rutllar per la societat és contenint impulsos. Freud, farà més d’un segle, destapà l’olla de rampells i ímpetus amagats sota la catifa de l’inconscient. I posà en evidència les tensions que això provoca. La repressió fa emmalaltir persones, encara que cohesioni pobles. L’olla a pressió de la societat, no cal dir, ha de tenir una vàlvula d’escapament perquè no exploti. Recursos d’alleugeriment són els bocs expiatoris, les catarsis col·lectives, les orgies tribals, els paroxismes esportius o, en els seus orígens, la celebració del carnaval. Benvingut, doncs, rei Carnestoltes!

Els romans esmorteïen rigideses i tibantors amb el pa i circ, però no n’era prou per distendre la població, de manera que celebraven les saturnals. Una festa en honor a Saturn, déu de la llaurança i les arts de la vida civilitzada. No és casual que dins la paraula agricultura es trobi la cultura. Les saturnals es festejaven durant la segona quinzena de desembre, als voltants del solstici d’hivern, quan les feines del camp ja s’havien acabat. En aquells dies, començar una guerra o castigar un culpable es considerava una impietat. No es podien fer negocis, les corts de justícia romanien tancades, les escoles restaven de vacances. Els esclaus podien vestir com ciutadans, gaudien de llibertat de paraula i menjaven a la taula dels amos. Es tractava d’una festa molt popular. Apostes, banquets, càntics, gent despullada pels carrers. Tot el que era seriós estava prohibit. Els patricis atenien els servents, els adults es comportaven com a nens i l’aristocràcia es vestia amb parracs.

Com que no va ser fins al segle IV que l’Església es posà d’acord sobre la data de naixement de Jesús, i com que les saturnals ja formaven part de la cultura popular, s’establí que el Nadal se celebrés el 25 de desembre. Tanmateix, el sentit de la festa va canviar. Ja no es tractaria d’un dia més d’excessos i desllorigament d’etiquetes socials, sinó un dia sagrat. D’aquesta manera, les disbauxes de les saturnals precediren el Nadal. Unes saturnals que eren catàrtiques, com els Sant Fermin, les Falles, la Patum, els Barces-Madrid o l’arribada del rei Carnestoltes.

El primer escriptor conegut de Barcelona va ser sant Pacià, un home eloqüent i savi, lector de Virgili, Ciceró i Ovidi. Els seus temes preferits per escriure eren el baptisme o les exhortacions sobre la penitència. Una obra cabdal seva, perduda, és un tractat titulat Cervus, en el qual recriminava els costums dels barcelonins de disfressar-se de bèsties durant les festes de Cap d’Any.

El cristianisme, empeltat de judaisme, portava una contenció dràstica de les efervescències. Però, tot amb tot, l’Església també va entendre, a contracor, que calia una línia de fuga. De manera que set setmanes després que hagi lluït la primera lluna plena, una vegada traspassat el solstici d’hivern, arriba el rei foll tot fent llengotes i passes de ball, i proclamant que s’ha d’abolir el món i tornar al caos primordial. Va vestit amb casaques estrambòtiques, corona llampant, calces arlequinades i ceptre de tulipes daurades. El rei Carnestoltes, fill de festes paganes, anuncia la transgressió. El carnaval és conegut a casa nostra com el Carnestoltes. A les illes, es diu els Darrers Dies. El nom li prové de carnes tollendas, per la llevada de l’abstinència de menjar carn abans de la quaresma. Carnaval deriva, al seu torn, amb similitud de significat, de carnem levare, que vol dir treure carn.

Així doncs, del Dijous Gras al Dimecres de Cendra, el rei Carnestoltes reparteix màscares, no fos cas que algú es quedés orfe de poder mostrar altres cares. Tot seguit comença el ball, la festa, la corrua, la gatzara. Fins que, acusat d’excés i immoderació, és condemnat a morir cremat. Abans d’encendre’s, proclamarà als quatre vents que només és culpable de gaudir de la vida despreocupada. S’ha acabat l’embriaguesa. L’esperit de Bacus torna a dormir en el solatge d’una ampolla enteranyinada.

Davant el rei Carnestoltes, bevedor i esbojarrat, se situa la Quaresma, la seva enemiga, una vella de set cames, una per cada setmana d’abstinència. La duració de la quaresma té origen en el símbol de plenitud del nombre quaranta. Quaranta dies va durar el Diluvi. Quaranta dies va passar Moisès a la muntanya. Quaranta dies va dejunar Jesús al desert. La finalitat de la quaresma és disposar d’un temps de reflexió i penitència per preparar-se per a la celebració de la pasqua.

Vet aquí l’alternança dels cicles. Carnestoltes i quaresma. Disbauxa i continència. Tot ha de caber en aquest món. I si tothom és fill de Déu, s’han d’acceptar totes les cares. La gent necessita deixar una estona al penja-robes la seva manera de ser. Mostrar-se com l’altre és una alliberació momentània que convida a preguntar-se qui és de debò cada un de nosaltres. Al capdavall, persona és una paraula grega que vol dir màscara.