Article: Passió i Glòria

Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats

Qualsevol budista, hinduista, jueu o musulmà que entri en una església catòlica queda immediatament esparverat en contemplar en el lloc central del temple un déu executat. Per contra, per als cristians, veure Jesús crucificat és el més natural del món. Aquesta visió tan dramàtica del cristianisme s’accentuà al llarg dels segles amb fidels devorats per lleons i altres devots martiritzats. Una postal sadomasoquista representada artísticament infinitud de vegades. La mateixa celebració de l’eucaristia, si es mira literalment, és una mena d’acte d’antropofàgia i vampirisme, per bé que té un gran simbolisme que ho transcendeix. Es menja la carn i es beu la sang de Crist per impregnar-se de la seva santedat.

Encara hi ha més, però. Per a jueus i musulmans, representar Déu és un acte d’idolatria suprema. Déu és infinit i immortal i reduir-lo a una forma finita i temporal és una aberració intolerable. Un punt de vista que desqualifica, per afegitó, moltes obres d’art perquè és un gran sacrilegi esculpir o pintar la imatge divina. A això se li pot sumar que els musulmans consideren el cristianisme una fe politeista perquè adora tres déus: Pare, Fill i Esperit Sant. En aquesta línia, però, cal dir que les sectes cristianes primitives no creien que Jesús en fos, de Déu, ni que Maria fos immaculada. Els arrians, per exemple, argumentaven que Jesús no podia ser Déu perquè no era infinit, tenia un començament, havia nascut del Pare.

Fet i fet, i malgrat totes aquestes disquisicions, el cert és que continua tenint una força poètica arrabassadora que un déu omnipotent és contragués sobre ell mateix per convertir-se en un mortal i volgués salvar la humanitat humilment, amb afecte i tendresa, enlloc d’emprar poders còsmics.

Així va ser com Jesús, més enllà de les incògnites sobre la seva naturalesa, portà una bona nova revolucionària. El Déu de la Justícia de l’Antic Testament s’havia transformat en el Déu de l’Amor, el qual resplendeix a les noves escriptures.

En realitat, no va ser fins al concili de Nicea, l’any 325, que es va decidir la divinitat de Jesús. Existien molts evangelis -paraula que vol dir testimoni en grec-, sobre la vida del messies, i se n’escolliren quatre, els actuals canònics, que refermaven aquesta tesi.

A Nicea també es va resoldre quan s’havia de celebrar la pasqua, festivitat que havia de recordar la resurrecció de Jesús. Els cristians de l’antigor la celebraven el mateix dia de la pasqua jueva, que commemorava la fugida d’Egipte i el naixement de la nació hebrea amb una terra pròpia i un únic Déu. Però en el concili de Nicea es van separar ambdues festes, tot mantenint el caràcter mòbil de la diada, fixada el diumenge següent de la lluna plena posterior a l’equinocci de primavera (21 de març).

La paraula pasqua procedeix del terme hebreu pésakh, que significa pas. La pasqua, efectivament, no deixa de ser un pas cap a una altra realitat. La que s’esdevé amb la resurrecció de Jesús, que redimia els pecats dels homes. I la que arriba amb el final de l’hivern i l’aparició del bon temps.

En l’àmbit de les tradicions, diumenge de Rams representa la verdor. La pasqua Florida, la floració. I la pasqua Granada, la fructificació. A les terres catalanes encara hi ha reminiscències d’aquest pas en les caramelles, les enramades i els aplecs que anuncien la primavera. El costum més arrelat, però, és l’ou de pasqua, el principal element decoratiu de la mona, i que és expressió de vida i fertilitat. L’ou de pasqua és un símbol de renaixement d’origen pagà, adaptat pel cristianisme a la resurrecció. L’ou, al capdavall, representa tot en potència, abans de la Creació. Com el rovell, que és la potència del pollet.

A hores d’ara, les festivitats religioses s’han aigualit. No són temps sagrats sinó de lleure. Però en el pòsit dels creients, sembla que tingui més pes la passió de Crist, celebrada el Divendres Sant, que no pas la resurrecció del diumenge de Glòria; una data que hauria de ser d’exultació i propiciadora d’enrenou i xerinola perquè, amb la resurrecció, Jesús tornarà definitivament al regne de Cel, al regne del Pare.

El significat original de la Glòria, abans de passar pels grecs, que li van donar la connotació profana de fama o sublimació, provenia del verb hebreu shekhiná, que vol dir habitar o residir. De manera que la Glòria seria habitar Déu.

Tradicionalment, la manifestació artística de la Glòria cristiana s’ha fet amb escenes d’efectes lumínics, com ara llamps, focs, brillantors, perquè representen un estat de felicitat plena, inigualable i inexplicable, causada per la presència de Déu. Quelcom fabulós, sobrenatural, etern, il·limitat, poderós, inefable. I la seva emanació actua com a sanitat, salvació, alliberament i goig. La Glòria, al capdavall, és el Nirvana dels cristians.

I, en canvi, mai es posa massa èmfasi en aquest estat excels. Si més no la Glòria mai no ha estat tant publicitada com el patiment i el sacrifici de la Passió. L’ull cristià sembla més fixat en el via crucis que no pas en l’èxtasi majestàtic de la Pau i Harmonia infinita.

Així ho deuria potser entendre també Heinrich Himmler quan buscava la llança de Longí, el centurió que clavà la pica al pit de Jesús. O el Sant Grial, la copa en què, segons la tradició, Josep d’Arimatea recollí la sang del Redemptor. Certament, accessoris que tenien una càrrega dramàtica. Himmler va anar a buscar el Sant Grial a Montserrat i no el va localitzar. Hagués, però, pogut baixar fins a València, on es venera encara una altra copa, el Calze Sagrat que Jesús emprà al Sant Sopà. La va lliurar a la catedral Alfons el Magnànim després de tenir-la en custòdia. Comptat i debatut, però, el poder diví no es troba en estris, per fabulosos que siguin, com una llança o un calze, sinó en les persones que habiten Déu. Aquells que, ben mirat, estan a la Glòria.