El món fantàstic de Blanes
Mitjà: Diari de Blanes
Escriu: Joan de Déu Prats
Ref.- El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya
Blanes no s’exhaureix amb la riuada del turisme o la seva indústria.
Blanes està envoltada d’un entorn que ens aboca els mons fantàstics.
Blanes forma part d’una comarca que es diu la Selva, territori encara ben boscós del nostre país.
Antigament, als boscos hi vivien les dríades, nimfes encarregades de tenir cura dels arbres i del món vegetal. No deu ser casual, doncs, que ben a prop trobem Lloret de Mar, nom d’una població que fa referència als llorers que si feien, i ‘llorer’ en grec antic era Dafne, una altra divinitat dels boscos.
Els mateixos grecs clàssics bastien altars als penya-segats marins per oferir ofrenes a les nereides, mena de sirenes que cavalcaven les ones damunt de dofins i cavallets de mar i que protegien les aigües i els mariners.
El jardí botànic de Marimurtra, amb la seva glorieta abocada als espadats, sembla evocar un indret de culte pagà.
Però el mar de la Costa Brava amaga d’altres criatures, algunes fantàstiques, d’altres reals. Ben a prop de la costa, el fons marí se submergeix en grans abismes on viu el rei dels peixos, també conegut com a peix rem, una criatura pelàgica de més de deu metres de llarg que inspirà les llegendes de la serp marina, com la que encara s’aixopluga als esculls subaquàtics de la vall d’Aro.
Per aquest litoral tresquen també balenes cap al mar Ligur; no falta tampoc el catxalot, cetaci que, segons la tradició, era un antic capità pirata, que Déu Nostre Senyor transformà en cetaci amb forma de buc com a càstig per haver practicat tants abordatges…
Al seu torn, els vaixells del pirata Barbarrossa assolaren amb insistència aquestes costes quan encara no eren plàcides platges de paella i tovallola.
El temible Barbarossa acabà també convertit en un personatge fictici condemnat a navegar eternament amb un vaixell fantasma per les malvestats que havia fer.
Altres fenòmens de naturalesa sorprenent ocorren de la mateixa manera a les aigües de Blanes. Ho va deixar escrit Joaquim Ruyra en un llibre titulat precisament Pinya de Rosa, nom d’un nus mariner que batejà un altre gran jardí de la població.
En aquell recull d’històries, el pare de la narrativa moderna catalana, que passava força temporades a Blanes, parla de Sa Xucladora, una mena d’ésser marí femení que sortia de les aigües i seduïa els mariners fins que els feia perdre el cap, moment que aprofitava per extingir-los la vida tot xuclant-los la sang.
Curiosament, a prop de la desembocadura del Tordera hi ha una antiga mina que aixopluga una de les colònies de rats-penats més gran d’Europa.
Qui sap si allí s’amagava en temps passats el comte vampir Estruch quan baixava del seu castell de Llers, a l’Empordà, i rondava el seu alè de mort per aquests verals.
Potser, el comte Estruch no s’amagava en una cova del Tordera, sinó al castell de Palafolls. En aquest castell, com als dòlmens que els homes del megalític van aixecar al massís d’Ardenya, no hi ha dubte que s’hi amaga el Basilisc, un rèptil germà dels dracs, que custodia antics tresors fulgents amagats en sepulcres i velles pedres, i que petrifica amb la mirada.
Per aquest motiu, els caçadors de tresors han d’anar armat amb miralls, per protegir-se del seu esguard.
Tot amb tot, el personatge fantàstic més conegut a Blanes és Teolongus Bachius, que fins i tot té carrer i algun establiment batejat amb el seu nom. Un guerrer que es va voler veure com un iber indiget o laietà que va lluitar contra els cartaginesos.
Va tenir monument i tot a la població, a hores d’ara desaparegut.
Teolongus, malauradament mai no va existir.
Resulta que al segle XVI, un historiador va narrar les gestes d’un heroi de la resistència contra Anníbal Barca en una crònica. I aquesta dada va quedar com certa i va passar a altres historiadors. Posteriorment, es va descobrir l’errada del cronista, ja que, en realitat, Teolongus va ser heroi en una altra Blanda que existia al sud de la bota italiana.
Fet i fet, però, el que resta a l’imaginari col·lectiu forma part de la tradició, com els vaixells fantasmes, els basiliscs, els esperits del bosc o Sa Xucladora. I és que, ben mirat, no sols s’hauria de viure d’indústria, pesca, agricultura i turisme.
Cal fer volar la imaginació, clau mestra per assolir mons millors.