Article: La terra de la pedra imant

Media: El Temps de les Arts
Data: 6 de marçs del 2021
Escriu: Joan de Déu Prats

El magnetisme és una de les forces primigènies de l’Univers: combinat amb la màgia de l’electricitat, fa que la matèria no es dispersi. A l’antigor, si algú volia treure profit d’aquesta força, havia de desplaçar-se fins a una regió de Grècia, Magnèsia, que exsudava magnetita, la pedra imant, amb la qual, temps a venir, es concebí la brúixola. La Terra, en definitiva, és un magnet gegant. El fundador mític d’aquella regió grega va ser Magnes, un heroi fill del vent i d’una nimfa dels llacs, originador d’una estirp molt… atraient.

Lluny de l’Egeu, en tavernes de la mediterrània occidental, calafatadors i mestres d’atxes parlaven d’una terra estranya i imprecisa anomenada la Terra de la Pedra Imant. Patrons i pilots en renegaven en sentir parlar perquè les embarcacions de vela quedaven desballestades si s’apropaven. Se soltaven les tatxes a causa d’una força extraordinària. Els navegants de cabotatge asseguraven haver patit fenòmens estranys en els aparells i fins i tot havien llucat llums desconegudes en un punt precís de la mar catalana. Alguns parlaven del tel·lurisme de les illes Columbretes, esquelets desballestats d’antics volcans, o de la raresa d’illes diminutes. Entre elles destacava Es Vedrà, una roca que emergeix davant Eivissa, com una escultura colossal, un monument natural corprenedor, de primer ordre. Quatre-cents metres verticals de roca que empenyen cap al cel, com si gaudís d’una veritable força cinètica.

Temps a venir, hi va viure un carmelita. A meitat del segle XIX, les autoritats militars de Barcelona van desterrar el pare Francesc Palau a les remotes Pitiüses, acusat de conspirar a favor de les vagues obreres de la ciutat. Francesc Palau va residir, en afany de solitud, en un illot deshabitat, agrest i salvatge en el qual, segons les llegendes, hi havia habitat un gegant temible. Dos vailets captius del colós li donaren de menjar peix amb eriçons de mar amagats dins, el gegant se’ls empassà i va caure recargolat de dolor, mentre els al·lots s’escapaven.

Durant la vida d’eremita, el pare Palau va escriure que havia vist aparicions d’éssers lluminosos, els quals encetaren una altra llegenda, la de la Dama Blanca que vagava pel penyal. No eren comentaris de llunàtic. Palau era una persona il·lustrada, un modern de l’època que havia fundat l’Escola de Virtut a Barcelona, en la qual es parlava de Kant, els falansteris de Fournier o el dret d’associació i el comunisme. Què eren doncs aquelles llums que l’home identificava amb éssers celestials?

Es Vedrà, ho ignorava el carmelita, es troba situat en un dels vèrtex de l’anomenat Triangle del Silenci, confegit amb el penyal d’Ifach i el Delte de l’Ebre. Sobre Es Vedrà els coloms missatgers perden el rumb i els instruments de navegació giren desconcertats a causa del fort magnetisme de la zona. En aquesta àrea s’han perdut vaixells, però l’incident més remarcable va ser l’aterratge d’emergència a l’aeroport de Manises d’un Supercaravelle que es va veure acuitat per unes llums que es desplaçaven a gran velocitat.

Comptat i debatut, és Es Vedrà la mítica Terra de la Pedra Imant? És l’illa intuïda per l’imaginari dels mariners d’aquesta banda de la Mediterrània…?

Potser, al capdavall, no és gratuït, ni circumstancial, que el moviment hippy tingués un dels seus epicentres a Eivissa, atret potser per un magnetisme que ningú discuteix. La pel·lícula More, del director francès Barbet Schroeder, se’n va fer ressò. Rodada al 1969, el film no mostra només la vessant amable del fenomen hippy, sinó la relació amb les drogues i com van destruint a poc a poc la parella protagonista. La banda sonora és de Pink Floyd, amb força influencies psicodèliques, rock progressiu i balades. A la cançó Green Is the Color, la música descriu els camps eivissencs. I a Quicksilver (argent viu) no sabem exactament si estem escoltant un estat mental o l’engendrament del penyal d’Es Vedrà des dels profunds abismes marins.

Certament, l’illot ha inspirat molts artistes a causa de la seva força plàstica i l’energia que desprèn. Mike Olfield s’inspirà en el penyal per composar l’àlbum Voyager, al 1996. Una obra d’evocació celta, confegida al Mediterrani. Es comenta que Es Vedrà té un vigor tel·lúric paregut a Carnac i els seus camps de megàlits bretons, el monument prehistòric més extens del món, amb funcions suposadament astronòmiques. O Stonehenge, al sud d’Anglaterra, un altre santuari de gran bellesa primigènia, de l’edat del bronze, situats tots dos en terres celtes. I provinents dels temps en què l’art tenia una finalitat sagrada. Aquesta connexió de l’art amb el transcendent, amb el misteris ocults de la vida, es va perdre al segle XIX, malgrat els esforços dels romàntics. Tot just el mateix segle que el pare Palau descobria fenòmens extraordinaris malgrat el seu empelt racionalista. Lligams superiors que ell va descriure. Altres, com els músics, els utilitzen per a les seves creacions artístiques.

Coloms, gossos i ossos disposen de cristalls de magnetita connectats al sistema nerviós. Així s’orienten amb el pol magnètic de la Terra. Els humans van perdre en temps reculats aquesta disposició. Potser per aquest motiu el món, i també l’art, navega prou vegades a la deriva.