Presentació del llibre Llegendes de Barcelona

Escriu: Joaquim Arenas
Data: abril 2007
Ref.- Llegendes de Barcelona

La majoria dels qui us aplegueu avui aquí, en aquest acte de presentació del llibre Llegendes de Barcelona de Joan de Déu Prats, haureu rebut una tarja d’invitació en la qual es diu que Joaquim Arenas, escriptor i president d’Amics de la Ciutat en farà la presentació.

Permeteu que amb poques paraules aclareixi que un servidor ha esdevingut escriptor pel fet de ser pedagog i, en conseqüència, la meva aportació a les lletres sempre hagi estat des de la temàtica pedagògica, lingüística o sociolingüística. D’escriptor d’obres de creació, malauradament, no n’he estat mai.

En canvi, si que tinc l’honor de presidir l’associació Amics de la Ciutat de Barcelona. Una entitat que, al llarg de setanta-dos anys, ha estat fidel als objectius que en motivaren la seva fundació: treballar pel manteniment i el coneixement de la Ciutat.

Amics de la Ciutat, doncs, malda i ha maldat per fer conèixer la bellesa de Barcelona, la seva cultura, la seva història i la seva tradició com a capital que és de Catalunya. I actualment, la seva activitat es concreta a assolir una Ciutat identificada culturalment i lingüísticament, urbanísticament compensada, ecològicament sostenible, socialment justa i cohesionada i arquitectònicanent bella i ben mantinguda.

En qualitat, doncs, de president d’aquesta associació, i també personalment, agraeixo la deferència de l’autor i de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat que m’hagin encomanat la presentació que em proposo de començar.

Voldria transmetre’ls, amb les meves paraules, algunes de les reflexions que m’ha provocat poder conèixer, examinar i llegir el llibre de Joan de Déu Prats des de la introducció, passant per l’aplec mateix de llegendes, per l’índex i fins i tot per la bibliografia extensa que aporta.

Les formes de cultura popular i tradicional són sempre les més antigues perquè ens connecten amb el passat remot, però, són alhora d’una actualitat indiscutible. La cançó, el conte, la rondalla, la mateixa llegenda, la dansa, arriben, un segle després de l’altre, com una novetat per a les generacions actuals de cada moment. I esdevenen, també, la principal porta d’entrada d’aquells homes i dones, que s’estableixen entre nosaltres, originaris de terres llunyanes i de cultures diferents.

La llegenda és una narració i es fa evident que la relació entre la narració i l’home és profunda:

En el contorn de la religió es parla del Verb fet carn. De la paraula feta ésser humà, feta home.
En el camp de la psicologia, es prediu que, quan l’home narra o explica alguna cosa, ha fet seu allò que representa en el llenguatge. He fet seu el contingut del llenguatge exterior que ha elaborat prèviament en el llenguatge interior, en el fons de la seva consciència.
La capacitat de parlar, d’explicar les coses reals i imaginàries, dóna un poder a l’ésser humà sobre les circumstàncies que l’envolten i que són explicades.

Per això és lícit preguntar-nos si la cultura popular és una obra col·lectiva. Haurem de convenir que la gent col·lectivament no crea. Que el poble en conjunt ha estat el conservador i transmissor de les formes de cultura popular i que sempre hi hagut un creador enginyós , sempre s’ha fet present el savi.

El poble conserva, transmet i per mitjà d’algun dels seus components perfila i enriqueix, temps rere temps, ara un, ara l’altre, els continguts tradicionals rebuts.

I en el marc immens del folklore, conjunt de tradicions i costums, és on trobem situada la llegenda, precisament perquè la conta el poble, perquè es basa en les seves tradicions, costums i personatges i per tant té un gran component d’herència dels avantpassats.

La cultura popular, i amb ells la llegenda, no va adreçada al poble, sinó que surt del poble.

La llegenda és, per si mateixa tradició, perquè el poble la sap de memòria i la transmet de generació en generació i inclou la vibració de l’ànima dels nostres predecessors i en les diverses èpoques, marcades per la història, es veu enriquida per les modulacions que li han sabut imprimir persones anònimes en temps reculats.

És una relació de fets, oral o escrita, en prosa o en vers, però que conté elements imaginaris. Es nodreix de la simplicitat de l’expressió i aporta, sovint, un alè de poesia als esperits. A més, té el mèrit de la simplicitat, de la candidesa i de ser una relació realista però ingènua.

Rondalles de Barcelona, de la nostra ciutat. Avui la imagino, la Ciutat, vista des del mar que tanta vida li ha donat, com un llibre obert que reposa damunt l’encant de la serra de Collcerola que li fa de faristol. I en aquest llibre obert, ribetejat a banda i banda pels dos rius, ens mostra el seu inacabable índex d’esdeveniments viscuts , la relació del qual la configuren els monuments, els indrets, les vies principals, els turons que la sustenten en gran part, i tants i tants elements, tot plegat font inesgotable d’història, tradició i llegenda.

Aquest llibre obert, doncs, no amaga pas la seva història ni la interpretació que n’ha fet la imaginació i la màgia del poble. Barcelona conté amb orgull tot un món llegendari al costat dels testimonis històrics. És rica en cultura popular, un erari que no es percep a primer cop d’ull, però que hi és present de manera indefugible.

Llegendes de Barcelona, el llibre que presentem, l’autor del qual és Joan de Déu Prats i que ha editat aquesta casa, ens il·lustra, ens acosta a tots els aspectes que acabo de relacionar.

Sempre he pensat que presentar un llibre no ha de pressuposar explicar-ne el contingut a la menuda. Allò que diu una obra, allò que exposa o explica, ho ha de descobrir el lector.

Sí, però, que deu correspondre al presentador, partint d’aquesta premissa, fer avinent la manera i la forma que l’autor ha donat a la seva obra.

Tot el llibre Llegendes de Barcelona és una invitació a descobrir l’ànima oculta de la Ciutat que la imaginació del poble, plena de màgia, ha ideat.

Ens convida, també, Joan de Déu Prats, en l’aplec de les seves llegendes, a copsar els lligams que en altre temps, la nostra gent tenia amb la natura, fet que permetia disposar d’una riquesa de possibilitats per percebre fenòmens, que avui nosaltres no som capaços d’adonar-nos-en, abassegats com estem per la modernitat dels avenços que condicionen tant la nostra vida.

I m’expresso amb aquestes paraules perquè la primera sensació que vaig tenir en llegir aquest llibre de llegendes és que, ultra la voluntat decidida de continuar la tasca de transmissió d’aquest tresor que és cultura popular als homes i dones d’avui dia, l’autor és impulsat a fer-ho amb una clara intenció pedagògica i didàctica.

El llibre que ha creat Joan de Déu Prats ens ajuda a ser descobridors d’una Barcelona fantàstica, existent amb esplendor quan és coneguda i que pot ser, massa sovint, oblidada pel tragí contra natura que imposa viure dia a dia més allunyats de tot allò que pugui ser pla i senzill i també per l’emergència del cosmopolitisme considerat un valor eminent.

Cal fer un esment a l’estil que empra l’autor. La seva prosa és d’una nitidesa, d’una agilitat i d’una correcció que provoca l’atractiu del lector i n’incrementa l’avidesa de continuar-ne la lectura. Són qualitats, les del nostre escriptor, que mereixen ser esmentades en aquesta presentació i reconegudes pel llegidor.

Les Rondalles de Barcelona dormen en aquest llibre, ara tancat, i es deixondiran quan l’obriu per començar-ne la lectura i les trobareu precedides d’una amable i encertada aportació que l’autor els ha proporcionat perquè en el seu son llibresc les llegendes reposin, cada una, en un coixí, a tall d’introducció, elaborat i teixit amb materials de bona i de diversa mena que tenen la virtut d’enllaçar l’avui més colpidor amb un ahir ben reculat.

I encara cal afegir que, en la vuitantena de llegendes que ens ofereix Joan de Déu Parts, en fa una distribució innovadora, inspirada en la pedagogia de la lectura profitosa. Els ítems d’aquesta distribució, la qual consta a l’índex, són : Barcelona. Indrets de llegenda. Curiositats de llegenda. El Barcelonès i Llegendes urbanes. Així, doncs, amplia la seva recopilació amb llegendes, d’allò que se’n diu l’àrea d’influència de Barcelona, és a dir, del Barcelonès. I tota aquesta relació d’epígrafs de l’índex és un estímul més a les ganes de saber, de conèixer, d’endinsar-nos en un món tan proper com fabulós de la nostra Barcelona.

Abans de cloure aquests mots, vull manifestar la meva consideració, que endevino compartida per tots vosaltres, per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que amb una actitud i voluntat permanents de servei a la llengua i a la cultura dels Països Catalans, no cessa d’oferir aportacions preuades com la que avui ens ha reunit aquí.

Enhorabona, Joan de Déu!

Gràcies per la seva atenció.

Joaquim Arenas i Sampera.
Pedagog i escriptor.