Faristol: Homenatge Joan Soler i Amigó, savi mític
Media: Faristol
La tradició popular és una arrel, i alhora un ca- liu, una manifestació saborosa de les idiosincràsies dels pobles. I també un humus on es dissolen velles creences i se’n formen de noves. No cal dir que tot el que sobreviu a la contemporaneïtat es converteix en tradició, dels calçots a la cibernètica. Així és com tot poble va construint el seu ADN, que s’enllaça i enriqueix i s’enriqueix amb d’altres. Cada mirada, cada perspectiva, forma l’esguard calidoscòpic de la humanitat.Certament, la cultura popular abasta molts àmbits. És un patrimoni immaterial. És, en definitiva, la manifestació de com somien els pobles, i com aquest somni es projecta i concreta amb castellers, escudelles, balls, jocs, cançons, endevinalles, mites, llegendes, rondalles, contes. De vegades és un patrimoni subtil, que parla d’esperits de la natura, com les dones d’aigua, o delicat, com les bruixes vilipendiades.
Un home va voler escoltar l’eco que procedia del més pregon de l’ànima catalana. Va ser el badaloní Joan Soler i Amigó, el qual va regar i afermar les arrels populars que havia volgut arrancar el franquisme. Perquè per ser, i per estimar, cal reconèixerse. Soler i Amigó, amb gran ciència, estimació i sensibilitat, va treure brillantor i fulgències amagades a l’imaginari del país. Com a pedagog, sabia que sobre l’imaginari popular dramaturgs, poetes, compositors, pintors, intel·lectuals, van crear el seu llegat universal. Però, sobretot, sabia com era d’important conservar una tradició popular rica i plena de matisos per tal que la següent fornada, la següent generació, no sols pogués gaudirla, jugar-hi, crear, repensar-la, sinó que dispo- sés de referents distintius per sortir al món ben falcada. Les arrels comunals.
Soler i Amigó va ser un home de vocació progres-sista, amb un gran bagatge cultural, net d’arquitec- te modernista i de la folklorista Joana Vidal. Ell sabia que la tradició no és una essència, sinó un procés, la flor més bonica de l’ànima de cada poble. Foix ho va dir d’una altra manera: «M’exalta el nou i m’enamo- ra el vell.» I és que cal tenir un ull en el futur i un ull en el passat, així és com es vesteix el present.
Amb aquest afany, Soler i Amigó va dirigir els deu volums de Tradicionari, una portentosa enciclopèdia popular que encabeix la vida de la gent, les celebracions, la música, dansa, narrativa i teatre populars. L’univers màgic, els mites i creences, les ciències i tècniques populars, els jocs i esports tradicionals fins als inicis del segle xxi, tot airejant i posant en solfa la feina feta pels primers folkloristes, etnògrafs i antropòlegs.
Personalment, agraeixo al mestre Soler i Amigó haver pogut aprendre de llibres que han estat de capça- lera, com l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. I de molts consultats àvidament, com la Mitologia catalana, Els enllocs. El temps i els horitzons de la utopia, o Les bruixes es pentinen. Li agraeixo de cor la seva saviesa i l’amor per la terra. Evidentment, les seves aportacions van ser molt més extenses, en l’àmbit de la cançó, la pedagogia, la poesia o la novella. Va rebre el Premi Nacional de Cultura en l’apartat de popular o la Creu de Sant Jordi, entre altres distincions rellevants. La tradició, al capdavall, no és un llast sinó un alçaprem. Regar i esporgar el passat perquè la cultura creixi més robusta. Joan Soler i Amigó, ja sou llegenda!