Article: La flama de la República
Media: El Temps de les Arts
Escriu: Joan de Déu Prats
La bellesa, per als grecs, estava relacionada amb l’ideal de la proporció i l’harmonia, espiritual i física, cosa que portava a la perfecció. Seguint aquest ideal, el rei de Xipre, Pigmalió, que era un escultor molt hàbil, esculpí una dona ideal. Conclosa l’obra, es meravellà i se n’enamorà. I l’anomenà Galatea. Tant s’enamorà, que demanà a Afrodita que li presentés una dona igual que l’esculpida. La deessa, commoguda, la cercà, però no la va trobar. Aleshores, decidí transformar Galatea en una dona de veritat. Pigmalió tenia costum de besar l’estàtua cada nit i, en una d’aquelles ocasions, li notà la pell tèbia i els llavis suaus. Galatea, en sentir el petó, va obrir els ulls, es ruboritzà i també s’enamorà de l’home que l’havia creada.
Un mite sobre la bellesa ideal que també ens parla del magnetisme i la impregnació que tenien les estàtues a l’edat antiga.
Un escultor català contemporani, Josep Viladomat, va voler apropar-se a aquesta fascinació. Comentava: A diferència dels escultors que es limiten a copiar els accidents, jo aspiro a copiar l’ànima de les coses. L’ànima és l’essència, cosa ben propera a l’ideal.
Josep Viladomat va viure força anys a Andorra i allí hi va morir. El museu de la població d’Escaldes-Engordany exhibeix una cinquantena d’obres, i en té d’altres escampades per les Valls. Dins el museu es pot contemplar l’estàtua original de Raquel Meller, transfigurada de violetera, la còpia més celebrada de la qual es troba al Paral·lel de Barcelona. Però Pigmalió s’enamoraria probablement d’una altra obra, un nu femení sedent que porta per nom Mari Carme. Un rostre bellíssim. Uns llavis ben temptadors. Resta el misteri de saber si algú ha provat de besar-los…
Flama, o la República, obra de Josep Viladomat del 1934
Però volem centrar-nos en una altra escultura de Viladomat, que va ser tot un símbol. Es tracta de Flama, una dona jove, nua i altiva, que aixeca el braç sostenint a la mà una branca de llorer, representació de la llibertat. Flama figura la República. Es tracta d’una obra dedicada a Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola.
Va ser al 1915 que l’ajuntament de Barcelona va voler fer-li homenatge. Tanmateix, el monument va haver d’esperar a l’any 36, quan va poder ser inaugurat per Lluís Companys. Romania dalt de l’obelisc situat a la cruïlla coneguda a hores d’ara com El Cinc d’Oros, confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia de Barcelona. Un indret ben cèntric de la ciutat.
Amb l’arribava dels colpistes, l’estàtua va ser descavalcada. Els arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca van salvar l’estàtua de la República amagant-la en un garatge municipal.
Tot just acabada la guerra, en aquella cruïlla cèntrica barcelonina, Frederic Marès va col·locar la seva Victòria feixista. Una estàtua que, curiosament, havia quedat segona en el concurs convocat per l’ajuntament per homenatjar Pi i Margall. Amb uns lleus retocs, Marès mudà la seva República, i la presentà com l’al·legoria de la victòria franquista.
L’any 1981, la cruïlla de Diagonal amb Passeig de Gràcia, encara amb la Victòria saludant el tràfic, va ser batejada amb el nom de Joan Carles I, cosa que acabà d’esborrar el sentit republicà inicial de l’indret.
La República de Viladomat va romandre abandonada al magatzem municipal fins que va ser redescoberta l’any 1975. Però l’estàtua de la Victòria va continuar en el seu pedestal fins al 2011, ocasió en què es va aprofitar l’aplicació de la Llei de la memòria històrica per a confinar-la a un dipòsit.
Finalment, la República de Viladomat va sortir de l’ostracisme, però es va veure exiliada a Nou Barris, on encara continua ben plantada a l’antiga plaça Llucmajor, actualment, plaça de la República. L’any 2017, l’Ajuntament de Barcelona recuperà la denominació popular de la plaça del Cinc d’Oros per a la cruïlla usurpada per colpistes i després apropiada per borbònics.
Josep Viladomat, entre molta més obra, sembrà Barcelona amb escultures com L’Avi del Barça, la Puntaire, Pau Casals, l’encisadora Noia de la Trena… o l’estàtua eqüestre de Franco, que va romandre força temps al pati del castell de Montjuïc.
La història d’aquesta darrera obra és ben curiosa. Viladomat havia lluitat al front de Madrid en el bàndol republicà. Després, s’exilià a França i, posteriorment, va viure a Andorra. En acabat, va combinar el seu domicili entre el Principat i Barcelona. A Andorra havia comprat un cotxe d’importació a un preu avantatjós. L’única condició era que el cotxe havia de passar mig any a les valls andorranes. Viladomat no feia cas d’aquesta norma fins que un dia la guàrdia civil li va demanar els papers a Barcelona, el van acusar de contraban i l’hi van confiscar.
Viladomat coneixia Porcioles que, a més, era jutge de pau a Andorra, i li demanà ajut. L’alcalde s’hi va comprometre, però li va demanar a canvi que l’artista fes una escultura de Franco a cavall. Viladomat va renegar de valent, però, al final, s’hi va avenir. I va fer el dictador tant malament com va poder, segons va confessar, i no va voler signar l’estàtua. Tísner va explicar que l’escultor, entre rialles, li va confessar que ni Franco estava enganxat al cavall, ni el seu cap al cos… per si un dia ho volen canviar.
Estàtua eqüestre de Francisco Franco, obra de Viladomat del 1963, decapitada a la mostra del Born Franco, Victòria, República: Impunitat i espai urbà.
L’estàtua del dèspota, a la fi, també la van treure del seu pedestal. I un bon dia va ser linxada públicament durant una exposició al Born. Els abrandats ho van tenir fàcil gràcies a les previsions de Viladomat.
L’autor no va buscar l’essència en l’estàtua de Franco, només l’anècdota. Pigmalió havia despertat la bellesa amb un petó. L’estàtua eqüestre, malgrat no tenir ànima, va despertar l’odi de la població.