Llegendàrium

Mitjà: Llegendàrium
Data: 23/05/2019
Ref.- Història mítica del Cap de Creus

Amb Història mítica del Cap de Creus Joan de Déu Prats i Maria Padilla s’endinsen en la cruïlla de camins entre allò viscut i allò somiat, en aquella península de l’Empordà que, sense cap mena de dubtes, és un dels territoris més amarats de llegendes del territori català. El tàndem expandeix la bona feina que van fer amb El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya, que ja vaig ressenyar, i de la seva parella, que tracta dels indrets fantàstics de la nostra geografia, i que ressenyaré aviat. Per la seva banda, Comanegra torna a fornir-nos amb una edició impecable, que recorda a un diari de viatge i que està atenta als detalls, fins i tot pel que fa a les textures de lona de la portada, a la utilització dels colors mariners, a les roses dels vents i a la disposició de les il·lustracions de Maria Padilla que, de nou, sap llegir entre les línies del somni.

El que primer m’ha cridat l’atenció és la seva preciosista i detallada documentació. Joan de Déu Prats mescla d’una manera fluida, llegidora, autors cabdals de la literatura catalana com Pla i Foix, l’oralitat de llegendes populars de llocs com Cadaqués, obscures cites com a l’abat de Villars, Nicolas de Montfaucon, o les recreacions posteriors de criatures, esperits i habitants del territori empordanès. Tot escrit amb una naturalitat corprenedora, poètica però gens feixuga, com si fossin els apunts d’un diari de bitàcola d’un passavolant; tret que contribueix de manera orgànica a acompanyar la visió dels dos artistes, que ens porten allà on es fon el que pensem real i el que hi ha darrere de les portes del somni: l’autèntica realitat. Allà on moren i neixen els Pirineus i tota Ibèria, on s’aixequen els primers rajos de sol de la Península i xoquen dues tradicions que semblen antagòniques, agermanament de mites mediterranis, pirinencs i, en definitiva, catalans. Perquè nosaltres som els fills d’aquest xoc de les tradicions de la muntanya i la mar, de la bruixa i la sirena.

En aquest sentit, llegir Història mítica del Cap de Creus és com palpar un tapís fet amb puntades precises, amb fils que sorgeixen de mil llocs diferents, però que formen un conjunt totalment coherent i amable; fins i tot quan ultrapassen les fronteres del Cap de Creus perquè, com tothom que coneix bé les llegendes sap, aquestes, com els éssers que habiten el territori, no entenen de fronteres modernes. Del Canigó fins a la Garrotxa, de l’Antiga Grècia fins a Egipte, de Marsella fins a Sicília, el Cap de Creus es resol com l’epicentre d’un huracà de tradicions i mites perennes que segueixen allí, avui com ahir, aguaitant-nos i jutjant-nos des de les profunditats abissals de la ciutat de Malica.

I és que més enllà de la cita llibresca, de l’erudició d’antologia, on es resol més gentil aquest llibre és en la seva capacitat de portar-te de la mà com si estiguessis viatjant al Cap de Creus, pels seus paratges ocults, a recer del vel de l’Oracle de Foc i de la força oculta de la Gran Pitó, que vaivé sobre els cavalls de l’oratge i les arrels salades d’un dels territoris amb més megàlits d’Ibèria.

Joan de Déu Prats i Maria Padilla no obliden les seves gents, la comunitat dels esperits i la comunitat humana tota, la dels pescadors i pescadores que coneixen els secrets de vells talismans perbocats per la mar, els foscos contrabandistes que mengen i beuen sobre els arcaics túmuls amb un somriure murri, les dones que filen i filen destins i amors que fixaran les pedres, les naus fantasmes menades pels avantpassats que cerquen ports que ja no els reben, els vilatans eterns que guaiten des de les alçades el retorn dels amics que mai retornen, la gent de roca i sal, de glacial vent del nord i fogueres nocturnes. Són ells, els oblidats, els que no tenen nom, els guardians dels megàlits, les bèsties furioses de la mar. En definitiva, nosaltres, els somiadors, també en som protagonistes.

I sí, el llibre està molt ben documentat, beu tant de fonts literàries com mitològiques i orals, però també és un llibre viscut. Desconec la relació de l’escriptor i la il·lustradora amb l’Empordà, però en el seu llibre han encès aquella espurna indefinible que abrusa la ment del navegant d’ombres. Han sabut copsar quelcom més, el que realment compta quan un fa una obra d’aquestes característiques: capturar, ni que sigui per uns instants, l’esperit del territori i mostrar-lo tal com és, sense necessitat de descripcions, amb la part que no explica, que no racionalitza, que no encotilla, que no dissecciona. Viscut, no solament amb els peus i els ulls, amb el nas i les mans, que han olorat i palpat, que han sentit la profunditat de la terra i de la mar.

Viscut amb l’esperit, que retorna al Cap de Creus, portat per la remor d’ones emmetzinades i el cant de les sirenes, quan tothom dorm i solament aquells que han estat tocats per la Tramuntana vetllen, amb ulls closos.